Els pagesos quedaren adscrits al mas que treballaven, de tal manera que a la venda d'un mas, quedaven inclosos a la venda el pagès i la família que l'habitaven; és la servitud de la gleva. El pagès viu generalment en un mas aïllat que treballa aprofitant els vessants de les muntanyes per fer noves feixes, que encara es poden veure malgrat els boscos que les amaguen. Els problemes eren tan grans que homes i dones contribuïen a les feines del camp.
Vers l’any 1370 els pagesos ,
al crit de "El temps de la servitud ja ha passat" començaren una
sèrie de alçaments contra els senyors. Amb el rei Joan el Caçador (1387- 1396)
i sobre tot Martí l'Humà, la monarquia començà a veure amb simpatia la protesta
pagesa. Es donaren ordres d’examinar arxius per veure si hi havia signes de
llibertat pels camperols. La reina Maria, esposa del rei Martí, escrigué al
Papa, recomanant-li l’alliberament dels nombrosos remences de l’església
catalana. El rei Martí va permetre reunions de pagesos perquè poguessin reunir
diners per redimir-se. De moment la protesta no passà d’aquí. Però, l’any 1448,
regnant Alfons el Magnànim, vista l’oposició creixen del senyors a concedir
l’abolició dels mals usos , dictà l’any 1455 , una disposició suspenent els
mals usos.
La disconformitat dels senyors
fou total i el 1462 esclatà la primera revolta remença, en la que els pagesos
es posen de costat del rei Joan II (1458-1479) contra els senyors feudals laics
i eclesiàstics. La guerra fou molt llarga i durà deu anys. Els pagesos foren
capitanejats per Francesc de Verntallat, ajudaren molt al rei a guanyar la
guerra, pensant que així suprimiria els mals usos. Però no ho va fer. El
període entre el final de la guerra i el nou aixecament dels remences l’any
1484, transcorregué sense convulsions majors, però amb gran inestabilitat,
degut a l’equilibri de les forces dels bàndols. Els senyors eren forts a les
zones planes de l’Empordà, Girona, Maresme, Vallès, i Barcelonès, mentre que
els pagesos es feren forts Segell del rei Martí l'humà (1396-1410) en els
castells de la Muntanya, sota la capitania de Verntallat. Però cap dels dos
bàndols volia negociar la seva posició sobre les servituds. Desgraciadament, el
nou rei Ferran, fill del rei Joan, publicà una disposició l’any 1481, retornant
als senyors la possessió dels mals usos, que havien estat suspesos l’any 1455.
Es natural que la situació del cap català es deteriorés. Els senyors volien
cobrar inclusivament els dèbits endarrerits , qüestió evidentment negada per la
classe pagesa. La situació en 1484 era tan insuportable, que el 22 de Setembre
, l’ala radical dels remences, s’aixecà novament en armes, aquesta vegada
dirigits per Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba. Sala , al principi ,
tingué alguns èxits al Gironès i L'Empordà, però quan es dirigí al Maresme i
Vallès, l’exèrcit feudal que havia sortit de Barcelona, el derrotà i fou executat
immediatament. La situació del remences s’havia convertit en molt difícil, però
encara quedaven els castells de la Muntanya, que dirigits i governats per
Verntallat s’oposaren oblidar les seves reivindicacions i volien que
s’abolissin els mals usos i així convertir-se en homes i dones lliures. El rei
Ferran II que llavors governava , es va donar compte que les armes no
resoldrien aquell conflicte que ja s’allargava molts segles , i proposà la via
de la negociació, presentant-se com a àrbitre del conflicte. Després de moltes
negociacions, els pagesos acceptaren aquest arbitratge reial i el rei en el
Monestir de Guadalupe (Extremadura) dictà la famosa Sentencia Arbitral de
Guadalupe el 21 d’abril de 1486. Amb aquesta sentencia que posa la pau al camp
català, el Rei Ferran abolia els mals usos , el dret de maltractar i altres
drets menors. Però els pagesos devien pagar una quantitat als senyors en
compensació del que perdien amb els mals usos. De fet , els remences es
convertiren en homes lliures, doncs recobraren la dignitat de la persona
humana, per la que tan havien lluitat. Quasi cinc segles d’opressió i lluita
arribaven al seu final. Els remences, bé que persones servils, no havien estat
mai esclaus. Tenien la propietat útil del mas , sota la propietat directa del
seu senyor. Ara per fi , eren gent lliure i podien conservar el mas.
El llibre del Sindicat Remença de 1448
El llibre del Sindicat
Remença de 1448 conté l'acta de les reunions dels homes o pagesos de remença de
les diòcesis catalanes de Girona, Osona, Barcelona, Urgell i Elna, celebrades
entre el 13 d'octubre de 1448 i el 29 de març de 1449. En aquestes reunions es
congregaven els homes de remença d'una o diverses parròquies per tal d'escollir
els seus síndics o representants, els quals haurien de defensar la seva causa
(la redempció dels remences, és a dir l'abolició de la servitud personal)
davant la monarquia i les institucions pertinents, i també per a recollir els
diners necessaris per a pagar la seva redempció.
Aquestes reunions
foren autoritzades pel rei Alfons IV el Magnànim, receptiu a les demandes dels
pagesos de remença. Manava però que no es podrien reunir més de 50 homes a la
vegada i calia que a totes les reunions hi assistís un oficial o delegat reial.
A més, un notari n'hauria de prendre acta.
Les actes de les
diferents reunions, que constitueixen el llibre, només recullen la data i el
lloc de celebració, el sistema utilitzat per congregar els homes de remença,
l'oficial reial i el notari presents en l'acte i el nom dels homes de remença
de cada parròquia. El lloc de reunió solia ser l'església parroquial, però en
d'altres casos es trobaven a la plaça de la vila, al cementiri, al castell
senyorial, a la sagrera o en cases particulars. Normalment els homes eren convocats
per repic dels timbals, o de campanes, corns o al so de "viafora".
En total hi ha
registrades 553 actes, algunes repetides, que recullen les reunions que
tingueren lloc en 912 parròquies diferents i que congregaren, en total 10.425
homes. En base al sindicat de 1448 s'elaborà el Sindicat Remença de 1488,
realitzat per a recollir la indemnització econòmica que la Sentència Arbitral
de Guadalupe havia estipulat per als senyors feudals en compensació de
l'abolició de la servitud dels remences.
Significació històrica
El llibre està
custodiat a l'Arxiu Municipal de Girona, tot i que no es té constància del seu
ingrés. Es tracta d'un llibre inèdit, fins al moment poc conegut. L'historiador
Julià de Chía ja l'esmentava el 1888. El 1954 Jaume Vicens Vives, en el seu
estudi sobre el Gran Sindicat Remença de 1488, comentava l'existència del
document en base al que deia la documentació del sindicat de 1488 que ell havia
estudiat. Assenyalava la importància de localitzar-lo i analitzar-lo, però no
coneixia el manuscrit gironí. Fou Paul Freedman qui va vincular el manuscrit de
Chía amb el que buscava Vicens Vives i el primer en posar-lo al seu lloc i
atorgar-li el valor que es mereix, l'any 1991.
El Sindicat Remença de
1448 és un precedent de la Sentència Arbitral de Guadalupe, la qual va
significar la primera vegada que a Europa s'abolien, de forma legal i oficial,
les servituds dels pagesos. Com assenyala Paul Freedman, en altres llocs, com
Anglaterra, la servitud pagesa anirà desapareixent gradualment, però sense ser
abolida per llei. L'autorització reial per a reunir el sindicat fou també el
primer reconeixement oficial dels remences com a col·lectiu que pot i vol
reivindicar els seus drets.
Els pagesos del
sindicat de 1448 són els mateixos que uns anys més tard van protagonitzar la
revolta remença que, si bé els va suposar moltes pèrdues, va ser també una
victòria en el sentit que va dur a l'abolició de la servitud.
El llibre del sindicat de
remença (1448), conservat a l’Arxiu Municipal de Girona, conté les actes de les
reunions dels pagesos de remença de les diòcesis de Girona, Osona, Barcelona,
Urgell i Elna.
Les reunions es feren entre el
13 d’octubre de 1448 i el 29 de març de 1449, i l’objectiu era decidir els
representants que haurien de defensar la causa davant de la monarquia i de les
institucions i, a més, recollir els diners per a pagar la seva redempció.
Les reunions, autoritzades per
Alfons el Magnànim, no podien assistir
més de cinquanta persones i calia que hi hagués un oficial o delegat reial i un
notari.
En total es conserven 553 actes, que recullen les reunions que
tingueren lloc en 912 parròquies, i que congregaren 10.425 homes. A Sant Feliu Sasserra
la reunió es va fer, a la plaça de l’Església,el diumenge dia 22 de desembre de
1448.
Durant el regnat de
Joan II es va produir l'aixecament remença del 1462, que sumat a altres
descontentaments socials, va derivar en la Guerra Civil Catalana de 1462 a
1472.
El 1482 hi hagué un
nou alçament remença, el qual acabà amb la redacció de la sentència arbitral de
Guadalupe, estipulada per Ferran II el 21 d'abril de 1486. La sentència va
establir la redempció dels mals usos, tot i que va mantenir els drets dels
senyors sobre els masos i, a més, es va estipular una indemnització als senyors
i una multa als pagesos revoltats.
