"Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa"
Raquel Ricart, escriptora.
L'any passat, el 2014, commemoràvem el tricentenari de la Guerra de Successió i les conseqüències greus que va tenir a tot Catalunya i, en el nostre cas, al Lluçanès.
Catalunya va perdre les seves llibertats i el Lluçanès, a més de les destruccions i incendis que van patir diversos municipis, va perdre la Sotsvegueria que tant havia costat d'aconseguir.
Va ser una commemoració que es va fer amb l'esperit de superació i de recuperació d'allò que s'havia perdut.
Aquest any, 2015, tenim l'oportunitat històrica de recuperar de forma democràtica la personalitat jurídica del Lluçanès i les llibertats catalanes.
Parlant del Lluçanès, com ha estat tractat aquest territori al llarg dels diferents moments històrics?
En un país petit com aquest la història ha estat un element important en la configuració de la seva identitat. Recordarem breument la història de la creació i el reconeixement del Lluçanès a partir de quatre moments diferents:
1. LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT
Des dels inicis fins a aconseguir la sotsvegueria.
2. PLENITUD
L'època de la sotsvegueria.
3. ÈPOCA DE REGRESSIÓ
Des de 1714 fins al 1931.
4. INICIS DE LA RECUPERACIÓ
A partir de 1931.
1. LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT. Des dels inicis fins a aconseguir la sotsvegueria.
Catalunya era habitada per diversos pobles (lacetans, ausetans, cossetans, ceretans...) alguns dels quals eren originaris del territori i altres provenien de diverses migracions. Quan Roma va imposar el seu domini sobre la península ibèrica, per sota de les estructures administratives romanes van aparèixer unes entitats menors, les civitates. La civitasera una entitat de poblament amb un territori que li donava per poder viure. Centres d'aquestes organitzacions eren poblacions com Dertosa (Tortosa), Ilerda (Lleida), Ausa (Vic), Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona)...
Amb l'arribada dels visigots va caure l'estructura de l'imperi romà i s'afermà l'organització eclesiàstica, basada en les estructures administratives de l'Imperi Romà, però adequada a les agrupacions humanes, a la població. Les primeres parròquies s'havien iniciat en les civitates. Aquestes parròquies esdevingueren bisbats (Tarragona, Barcelona, Girona, Tortosa, Lleida, Empúries, Vic, Terrassa i la Seu d'Urgell).
Al segle VII, cap al final de la monarquia visigòrica, a Catalunya es juxtaposen dues tendències d'estructuració territorial, una centrada en l'estructura eclesiàstica i l'altra de caràcter rural que comença a configurar el que després serà l'organització comarcal.
Aquests territoris estaven gairebé despoblats, especialment després de la revolta d'Aissó (826-827).
Cap a finals del segle VIII es van organitzar la defensa, la fortificació i la repoblació d'Osona, Cardona, Casserres i altres llocs de la Catalunya Central. En aquest aspecte, la repoblació altmedieval i el nucli aglutinador de l'església i el castell de Lluçà foren fonamentals. L'església de Santa Maria de Lluçà fou consagrada l'any 905 i el castell apareix documentat el mateix any 905.
Si volem parlar de dades històriques al Lluçanès hem d'anar a parar al segle X, a l'època de Guifré el Pilós.
Els castells de Lluçà, el de Merlès (esmentat des del 893) i el d'Oristà (citat des del 909) actuaren com a elements vertebradors del territori. A més d'exercir les funcions militars, havien d'assegurar la protecció del trànsit comercial i el pas dels ramats transhumants. A partir d'aquests fets, el Lluçanès es dividí en dos grans nuclis, un de central, que dominava els actuals termes de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Prats de Lluçanès, Sant Martí d'Albars, Perafita i part de Sant Agustí de Lluçanès i de Sant Boi de Lluçanès, governat pels senyors del Castell de Lluçà, i un altre al voltant de l'antic terme del castell d'Oristà (Olost, Oristà, Sant Feliu Sasserra, la vall de Relat i Sant Amanç de Pedrós). Administrativament aquests territoris foren inclosos en el comtat d'Osona.
Alpens depenia del castell de la Guàrdia i Sant Bartomeu del Grau del castell de Gurb.
Quan van a parar a Ramon de Peguera els castells de Lluçà i Olost ja tenim creada la baronia del Lluçanès (1376).
2. PLENITUD. L'època de la sotsvegueria.
La llarga lluita de la població del Lluçanès per treure's el poder senyorial i aconseguir dependre del poder reial, la creació de la sotsvegueria, va significar un element d'aglutinació del territori i un sentiment d'unitat comarcal que ha sobreviscut en el temps. A partir de 1376 quan es formà la baronia del Lluçanès, els súbdits van començar a fer gestions per alliberar-se del seu senyor i aconseguir dependre del poder reial. La sotsvegueria es va obtenir interinament des de l'any 1396, 1445, 1491 i, definitivament, l'any 1611.
La reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, concedí un privilegi l'any 1445 on reconeixia autonomia a la comarca i instaurava una sotsvegueria que tindria dos centres, Sant Feliu Sasserra i Perafita. Aquest privilegi fou revocat pel rei l'any 1452.
La baronia del Lluçanès fou venuda el 5 de febrer de 1611 pel baró Francesc d'Agulló a la universitat del Lluçanès per 7.000 lliures. Llavors es creà la sotsvegueria del Lluçanès, la cúria o centre administratiu de la qual s'instal·la a Sant Feliu Sasserra, l'única vila que en aquell moment hi havia al Lluçanès. Formaren la sotsvegueria Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Maria d'Olost, Sant Julià de Sa Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Jutglars, Sant Martí d'Albars, Sant Pere de Perafita, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi.
La sotsvegueria del Lluçanès la formaven pobles que pertanyien a la corona. No tingué mai pobles de senyoriu. Sobremunt era feu del bisbe de Vic, Alpens del monestir de Ripoll i Santa Maria i Sant Martí del comte d'Aranda i de Lluís de Merlès, respectivament. Alguns municipis de reialenc com Oristà, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès no s'incorporaren a l'autoritat del sotsveguer i van continuar vinculats a Manresa o a Vic.
En una relació de l'any 1513 que publicà el geògraf F. Carreras Candi hi apareixen 18 vegueries i 10 sotsvegueries.
És la primera vegada que apareix el Lluçanès com a una de les demarcacions en què està dividida Catalunya.
Les diverses geografies que es publiquen a Catalunya al segle XVII inclouen el Lluçanès entre les comarques naturals:
1600. Pere Gil: Geografia de Catalunya
Esteve de Corbera (1563?-1631) Cataluña Ilustrada
Onofre Manescal (segles XVI-XVII)
Josep Aparici, l'any 1720, publicà un mapa de Catalunya on hi ha indicades les vegueries i les sotsvegueries. Entre aquestes últimes hi figura la sotsvegueria del Lluçanès.
3. L'ÈPOCA DE REGRESSIÓ. DES DEL 1714 FINS AL 1931.
En aquest segle XVIII, una de les disposicions del Decret de Nova Planta (1716) elimina les vegueries i divideix Catalunya en 12 corregiments i un districte (La Vall d'Aran).
Raquel Ricart, escriptora.
L'any passat, el 2014, commemoràvem el tricentenari de la Guerra de Successió i les conseqüències greus que va tenir a tot Catalunya i, en el nostre cas, al Lluçanès.
Catalunya va perdre les seves llibertats i el Lluçanès, a més de les destruccions i incendis que van patir diversos municipis, va perdre la Sotsvegueria que tant havia costat d'aconseguir.
Va ser una commemoració que es va fer amb l'esperit de superació i de recuperació d'allò que s'havia perdut.
Aquest any, 2015, tenim l'oportunitat històrica de recuperar de forma democràtica la personalitat jurídica del Lluçanès i les llibertats catalanes.
Parlant del Lluçanès, com ha estat tractat aquest territori al llarg dels diferents moments històrics?
En un país petit com aquest la història ha estat un element important en la configuració de la seva identitat. Recordarem breument la història de la creació i el reconeixement del Lluçanès a partir de quatre moments diferents:
1. LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT
Des dels inicis fins a aconseguir la sotsvegueria.
2. PLENITUD
L'època de la sotsvegueria.
3. ÈPOCA DE REGRESSIÓ
Des de 1714 fins al 1931.
4. INICIS DE LA RECUPERACIÓ
A partir de 1931.
1. LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT. Des dels inicis fins a aconseguir la sotsvegueria.
Catalunya era habitada per diversos pobles (lacetans, ausetans, cossetans, ceretans...) alguns dels quals eren originaris del territori i altres provenien de diverses migracions. Quan Roma va imposar el seu domini sobre la península ibèrica, per sota de les estructures administratives romanes van aparèixer unes entitats menors, les civitates. La civitasera una entitat de poblament amb un territori que li donava per poder viure. Centres d'aquestes organitzacions eren poblacions com Dertosa (Tortosa), Ilerda (Lleida), Ausa (Vic), Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona)...
Amb l'arribada dels visigots va caure l'estructura de l'imperi romà i s'afermà l'organització eclesiàstica, basada en les estructures administratives de l'Imperi Romà, però adequada a les agrupacions humanes, a la població. Les primeres parròquies s'havien iniciat en les civitates. Aquestes parròquies esdevingueren bisbats (Tarragona, Barcelona, Girona, Tortosa, Lleida, Empúries, Vic, Terrassa i la Seu d'Urgell).
Al segle VII, cap al final de la monarquia visigòrica, a Catalunya es juxtaposen dues tendències d'estructuració territorial, una centrada en l'estructura eclesiàstica i l'altra de caràcter rural que comença a configurar el que després serà l'organització comarcal.
Aquests territoris estaven gairebé despoblats, especialment després de la revolta d'Aissó (826-827).
Cap a finals del segle VIII es van organitzar la defensa, la fortificació i la repoblació d'Osona, Cardona, Casserres i altres llocs de la Catalunya Central. En aquest aspecte, la repoblació altmedieval i el nucli aglutinador de l'església i el castell de Lluçà foren fonamentals. L'església de Santa Maria de Lluçà fou consagrada l'any 905 i el castell apareix documentat el mateix any 905.
Si volem parlar de dades històriques al Lluçanès hem d'anar a parar al segle X, a l'època de Guifré el Pilós.
Els castells de Lluçà, el de Merlès (esmentat des del 893) i el d'Oristà (citat des del 909) actuaren com a elements vertebradors del territori. A més d'exercir les funcions militars, havien d'assegurar la protecció del trànsit comercial i el pas dels ramats transhumants. A partir d'aquests fets, el Lluçanès es dividí en dos grans nuclis, un de central, que dominava els actuals termes de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Prats de Lluçanès, Sant Martí d'Albars, Perafita i part de Sant Agustí de Lluçanès i de Sant Boi de Lluçanès, governat pels senyors del Castell de Lluçà, i un altre al voltant de l'antic terme del castell d'Oristà (Olost, Oristà, Sant Feliu Sasserra, la vall de Relat i Sant Amanç de Pedrós). Administrativament aquests territoris foren inclosos en el comtat d'Osona.
Alpens depenia del castell de la Guàrdia i Sant Bartomeu del Grau del castell de Gurb.
Quan van a parar a Ramon de Peguera els castells de Lluçà i Olost ja tenim creada la baronia del Lluçanès (1376).
2. PLENITUD. L'època de la sotsvegueria.
La llarga lluita de la població del Lluçanès per treure's el poder senyorial i aconseguir dependre del poder reial, la creació de la sotsvegueria, va significar un element d'aglutinació del territori i un sentiment d'unitat comarcal que ha sobreviscut en el temps. A partir de 1376 quan es formà la baronia del Lluçanès, els súbdits van començar a fer gestions per alliberar-se del seu senyor i aconseguir dependre del poder reial. La sotsvegueria es va obtenir interinament des de l'any 1396, 1445, 1491 i, definitivament, l'any 1611.
La reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, concedí un privilegi l'any 1445 on reconeixia autonomia a la comarca i instaurava una sotsvegueria que tindria dos centres, Sant Feliu Sasserra i Perafita. Aquest privilegi fou revocat pel rei l'any 1452.
La baronia del Lluçanès fou venuda el 5 de febrer de 1611 pel baró Francesc d'Agulló a la universitat del Lluçanès per 7.000 lliures. Llavors es creà la sotsvegueria del Lluçanès, la cúria o centre administratiu de la qual s'instal·la a Sant Feliu Sasserra, l'única vila que en aquell moment hi havia al Lluçanès. Formaren la sotsvegueria Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Maria d'Olost, Sant Julià de Sa Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Jutglars, Sant Martí d'Albars, Sant Pere de Perafita, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi.
La sotsvegueria del Lluçanès la formaven pobles que pertanyien a la corona. No tingué mai pobles de senyoriu. Sobremunt era feu del bisbe de Vic, Alpens del monestir de Ripoll i Santa Maria i Sant Martí del comte d'Aranda i de Lluís de Merlès, respectivament. Alguns municipis de reialenc com Oristà, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès no s'incorporaren a l'autoritat del sotsveguer i van continuar vinculats a Manresa o a Vic.
En una relació de l'any 1513 que publicà el geògraf F. Carreras Candi hi apareixen 18 vegueries i 10 sotsvegueries.
És la primera vegada que apareix el Lluçanès com a una de les demarcacions en què està dividida Catalunya.
Les diverses geografies que es publiquen a Catalunya al segle XVII inclouen el Lluçanès entre les comarques naturals:
1600. Pere Gil: Geografia de Catalunya
Esteve de Corbera (1563?-1631) Cataluña Ilustrada
Onofre Manescal (segles XVI-XVII)
Josep Aparici, l'any 1720, publicà un mapa de Catalunya on hi ha indicades les vegueries i les sotsvegueries. Entre aquestes últimes hi figura la sotsvegueria del Lluçanès.
3. L'ÈPOCA DE REGRESSIÓ. DES DEL 1714 FINS AL 1931.
En aquest segle XVIII, una de les disposicions del Decret de Nova Planta (1716) elimina les vegueries i divideix Catalunya en 12 corregiments i un districte (La Vall d'Aran).
El corregiment de Manresa comprenia el territori de l'antiga vegueria de Manresa i Bages i de les sotsvegueries de Berga, Lluçanès i Moianès. Tenia un corregidor a Manresa i un lloctinent a Berga. Aquest corregiment subsistí fins al 1839.
El govern de Carles III volgué substituir els corregiments de l'època de Felip V d'Espanya per demarcacions populars que s'havien d'anomenar províncies i que tenien un marcat caràcter centralista i uniformista. Amb la invasió napoleònica es dividí Espanya en 38 prefectures, cadascuna de les quals, a imitació del que s'havia fet a França, portava el nom d'un riu o d'una muntanya. L'any 1810 les prefectures foren canviades per departaments.
L'any 1812 Napoleó decretà l'annexió de Catalunya a l'Estat francès i dividí el territori en quatre departaments: el del Ter, amb la capital a Girona, el de Montserrat, amb la capital a Barcelona, el de Boques de l'Ebre, amb la capital a Lleida i el del Segre, amb la capital a Puigcerdà.
El moment culminant de la divisió territorial espanyola el trobem l'any 1833, quan el ministre Francisco Javier de Burgos publicava el decret que dividia Espanya en províncies. Poc després quedaren definits els partits judicials.
Diversos autors parlen del Lluçanès en les seves obres:
1847. Tomàs Bertran i Soler en el seu Itinerario Descriptivo de Cataluña, on parla de territoris o districtes, un dels quals és el Lluçanès.
1887 Antoni Aulèstia i Pijoan en la seva Història de Catalunya també cita el Lluçanès.
L'any 1897 Norbert Font i Sagué dibuixà un mapa de la divisió comarcal fent servir com a base un mapa topogràfic publicat per l'exèrcit francès. Aquest mapa complementava l'assaig Determinació de les comarques naturals e històriques de Catalunya, que havia estat premiat als Jocs Florals d'aquell any.
La proposta comarcal de Font i Sagué era molt diferent de la que finalment va ser acceptada legalment. En el seu mapa apareixien el Lluçanès, el Moianès i la Ribera de Sió. La proposta de Font i Sagué, basada en les comarques naturals i històriques, tingué molta acceptació i seguidors entre els estudiosos de la geografia catalana.
En aquest mateix any 1897 va aparèixer una publicació bàsica en l'estudi de la nostra comarca Lo Lluçanès de Pelegrí Casades i Gramatxes.
El concepte de comarca com a base territorial de govern apareixia a finals del segle XIX. La cinquena de les Bases de Manresa diu: "La divisió territorial sobre la qual es desenrotlla la gradació jeràrquica dels poders governatiu, administratiu i judicial, tindrà per fonament la comarca natural, el municipi". L'any 1923 Miquel Santaló (1887-1962) va definir el concepte de comarca com "una unitat territorial de naturalesa i estructura geològica molt semblant, determinada pels elements constituents -relleu, clima, vegetació, fauna i home- i de llur mútua reciprocitat".
4. INICIS DE LA RECUPERACIÓ. A partir de 1931.
El govern de Catalunya de l'any 31 decidí encarar la divisió comarcal del país. Per iniciativa del conseller de cultura Ventura i Gassol el 16 d'octubre de 1931 es creà la Ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial. A la segona reunió s'acordà de sol·licitar al govern el canvi de nom la "Comissió d'estudi de l'estructura comarcal de Catalunya". El canvi de nom volia significar que optaven per una divisió de tipus pràctic que no sempre coincidiria amb les comarques "reals".
Es basaren en diversos principis, entre els quals destaquem:
-intentar de concretar les demarcacions o comarques en el mínim nombre possible per economia i facilitat d'administració.
-possibilitat que des de cada poble d'una demarcació es pogués anar i tornar en un dia del seu cap.
-que les demarcacions tinguessin un cert equilibri del nombre d'habitants o que l'extensió compensés les diferències.
Al mes de novembre de 1931 s'adreçà un qüestionari de tres preguntes a tots els ajuntaments de Catalunya:
1) A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?
2) A quin indret aneu principalment a mercat?
3) Aneu també a algun altre mercat?
Les respostes a l'enquesta s'utilitzaren per definir dos mapes, un de les comarques i un altre de mercats:
Per solucionar problemes de delimitacions diferents ponents viatjaren a comprovar les dades sobre el terreny i parlar amb la gent del territori. El primer viatge el feren Pau Vila i Antoni Esteve els dies 24 i 25 de març de 1932. Visitaren Sant Feliu Sasserra, Prats de Lluçanès, Perafita, Alpens, Lluçà, l'Estany, Moià, Castellterçol, Granera, Castellcir, Sant Quirze de Safaja i Terrassa.
Finalment Catalunya fou dividida en trenta-vuit comarques, les quals s'agrupaven en nou vegueries. Cap al setembre de 1934, a iniciativa del govern de la Generalitat, fou redactat un projecte de llei per ser presentat al parlament català.
Els fets del sis d'octubre i la interrupció de la vida política catalana paralitzà l'aprovació de les comarques. Quan l'any 1936 es restablí el govern català es tornaren a reprendre les activitats parlamentàries, però la revolta militar del juliol tornà a paralitzar els tràmits.
Al primer projecte de divisió territorial, Sant Feliu Sasserra, com d'altres poblacions del Lluçanès, hi figura a la comarca del Berguedà.
L'aprovació definitiva no es va fer fins a l'agost de 1936, quan ja els militars feixistes havien començat la guerra civil. Finalment el 23 de desembre de 1936 el president de la Generalitat decretà la divisió territorial en comarques i regions. En aquesta divisió Sant Feliu Sasserra passà a formar part de la comarca del Bages.
Aquesta divisió va ser oficial entre el 1936 i el 1939. Després de la dictadura, l'any 1987, es van recuperar les comarques. El Lluçanès no fou reconegut com a comarca i els seus municipis quedaren repartits entre Osona, el Berguedà i el Bages.
Al mes de setembre de l'any 2000 es publicava l'informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya (Informe Roca), una proposta de reorganització territorial de Catalunya, feta a iniciativa del Parlament. Aquest informe considera el Lluçanès com a una subcomarca d'Osona però preveu que Sant Feliu Sasserra passi a formar-ne part.
L'any 2001 es constitueix el Consorci del Lluçanès, embrió del funcionament comarcal, amb l'acord dels tretze ajuntaments (Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Sant Martí d'Albars, Santa Maria de Merlès i Sobremunt). Els serveis que ofereix el Consorci es basen en l'atenció a les persones (atenció social, educació comunitària, xarxa d'espais de dia, programes de reforç per a infants i joves, cursos i tallers, beques esportives...) i en el desenvolupament econòmic local (ocupació, empresa, turisme, desenvolupament rural...)
L'estatut de Catalunya de l'any 2006 estructura la divisió territorial del país en municipis, vegueries i comarques. La vegueria ha de regular l'àmbit territorial del govern intermunicipal de cooperació local i és la divisió que ha d'adoptar la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis. La comarca es configura com a ens local amb personalitat jurídica pròpia i és formada per municipis per a la gestió de competències i serveis locals.
Entre els mesos de març i octubre de 2010 dotze ajuntaments del Lluçanès van fer una sol·licitud per aconseguir la creació de la comarca del Lluçanès. D'aquests ajuntaments, nou demanaven la creació de la comarca i formar-ne part i tres demanaven que es creés la comarca però manifestaven la voluntat de fer una consulta a la població en el moment de decidir si en formaven part. A partir d'aquesta petició es van iniciar els tràmits de formalització de la nova comarca.
L'any 2013 apareix el projecte de llei de governs locals de Catalunya que encara no s'ha desenvolupat ni aprovat com a llei.
Quant a la formalització de la comarca cal dir que entre 2010 i 2014 s'han realitzat els passos que exigeix la llei:
-Informe de la Comissió de Delimitació Territorial (13 de febrer de 2014).
-Informe de la Comissió Jurídica Assessora (19 de juny de 2014.
Per una moció aprovada el 30 d'octubre de 2014, el Parlament es compromet a aprovar la llei de creació de la comarca del Lluçanès pel procediment de lectura única (tràmit exprés en un dia) sempre que els ciutadans del Lluçanès hi hagin manifestat el seu acord en una consulta no referendària.
El Parlament de Catalunya va aprovar que el Moianès i el Lluçanès fessin una consulta entre la població per decidir si volien la formació de les respectives comarques. El Moianès ja ho ha decidit i ara ens toca a nosaltres.
Marc Aureli Vila, fill de Pau Vila, publicà l'any 1983 Les comarques de Catalunya. Notes geohistòriques. En aquesta obra parla del Moianès i del Lluçanès...
Per establir l'organització territorial caldrà prendre especialment en consideració la voluntat dels habitants dels municipis...
El major o menor nombre d'habitants d'una comarca s'ha de considerar un factor secundari.
Torno a agafar les paraules del començament:
Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa.
Ara per primera vegada els habitants del Lluçanès tenim l'oportunitat, amb el nostre vot, d'aconseguir la creació de la nostra comarca.
