Mata de jonc : 02/18/14

Només fa cent anys....

Com era Sant Feliu Sasserra fa cent anys? Com vivien els seus habitants?

Fem un repàs de diferents aspectes de la vida de la vila que ens servirà per introduir-nos a l'ambient de l'any 1910.

LA VILA

Joan Guiu[1] ens dóna una visió del municipi a finals del segle XIX :

Sasserra, San Felio, pertenece al arciprestazgo de Olost, parroquia de Ascenso, con Rdo. Párroco y un vicario, con comunidad de Presbíteros, fundada por cuatro curas en 1737, privilegiando á los Sacerdotes hijos y naturales de esta población. El municipio lo componen 780 almas, 258 edificios y 36,515 pesetas de riqueza imponible. Pertenece a la provincia de Barcelona y al partido judicial de Manresa.

La parroquia de San Felío Sasserra consta de 192 casas con 600 almas de comunión y confina con Oristá, Torre de Oristá, Sta. Eugènia de Relat, San Pablo de Pinós y San Miguel de Terradellas. Está situada en un paraje pintoresco y despejado por la parte del E. S. Y O., descubriéndose al N. Los montes Pirineos, al S.O. las montañas de Montserrat y al Oeste las del Montseny y otras más distantes. El clima es templado y muy sano. Los alrededores son llanos y domina la villa un monte llamado en el país Serrat de las Forcas, en cuya cima tenia el señor de Llussanés aquel signo de su dominio feudal; parte del terreno se riega por dos torrentes nombrados Riubach y Relat que desaguan a la Gavarresa, y sus aguas impulsan también las ruedas de varios molinos.

Se halla muy próxima esta localidad al punto en que se reunen los partidos judiciales de Manresa, Vich y Berga, tiene comunicaciones fáciles con el Llussanés, y la carretera de Sabadell á Prats de Llussanés. La iglesia parroquial tiene tres naves bastante espaciosas. La puerta lateral es románica con cuatro columnas de historiados capiteles. A más de esta Iglesia hay un santuario extramuros y tres capillas particulares. La casa de la villa, cuya elevación sobre el nivel del mar es de 700 metros, es del siglo XVII, su fachada es de piedra y típica su arquitectura. Las escuelas municipales son completas con la dotacion anual de 625 pesetas tanto la de niños como la de niñas. Desde el año 1859 hay residencia de Hermanas Terciarias Dominicas que se dedican a la enseñanza de niñas.

Celebra fiesta anual el dia 1º de Mayo, fiesta mayor el segundo domingo de Septiembre, y cuenta con Farmacéutico. La ocupación dominante en esta localidad es la agrícola y las que con ella se relacionan. Las producciones del terreno son trigo, legumbres, maíz, habichelas y patatas; críase ganado y caza de varias especies.

Dista 5 kilómetros de Oristá, 8 de Avinyó, 8 de Prats de Llussanés, 24 de Vich y 32 de Manresa

En la seva obra Lo Lluçanès, Pelegrí Casades[2] ens dóna una altra visió del Sant Feliu del segle XIX:

Pobra és la vida que soporta Sant Feliu Saserra; escassa sa industria manufacturera, representada per alguns telers a mà, que encara ab traqueteig monòton trenca la quietud de sos carrers solitaris; y no menys l'agrícola, lo precisa pel consum, ja que res més permet son aspre terrer, escassament regat per la Gavarresa y'ls torrents de Relat y Bassi; tot lo que és causa de que en lo temps cru de l'hivern moltes són les famílies que emigren a terres de per avall per a sostenirse penosament fins la temporada de les cullites, en que retornen a llurs cases. Avuy, mercès a les plantacions de vinyes, sembla que la població s'alça de la postració y miseria en que jeya de bastant temps ençà.

Sa posició topogràfica li permet gaudir d'ample horitzó,

ensems que de bones condicions climatològiques. S'oviren clarament les soperbes siluetes del Pirineu, que presideix lo Puigmal, a la part de tramontana; los serrats que l'aspre Collsacabra caracterisa, per la banda de sol-ixent; los macisos de Montseny y Montserrat, al confí de mig-jorn; y, per fi, los espatlluts montanyams bergadans, pel cantó de ponent, tancantli més properes sa comarca'ls serrats de l'Estany, de Sant Salvador, Sant Bertomeu del Grau, a la dreta mirant al nord; y'ls de Sant Jordi, de la Morisca y serralada de Pinós, per l'esquerra, entre els quals replechs, y en les valls que formen, s'hi arraceren los pobles d'Avinyó (2 hores), Oristà y la Torra (45 minuts), Oló (2 hores), Santa Eularia de Pardines (1 hora), Santa Eugenia de Relats (1 hora) y Prats de Lluçanès (2 hores).

El poble, situat dalt d'un turó que domina els camps de conreus i els boscos que l'envolten, té l'any 1910 els carrers següents: La Plaça Major (incloïa el carrer de Balmes), la Plaça de Baix (tenia part del carrer Catalunya i el carrer arquebisbe Badia), el carrer Major, el carrer de Santa Magdalena, el carrer de la Bassa, el carrer del Serrat, el carrer de Vilaclara i el carrer del Raval. Fora del nucli hi havia el carrer de la Mongia i les cases de camp distribuïdes per tot el terme municipal.

Els serveis públics eren deficitaris; el municipi no tenia ni electricitat (l'energia elèctrica fou introduïda per Joan Vila l'any 1915), ni d'aigua potable (el subministrament d'aigua potable arribà l'any 1965 gràcies a la dedicació de l'alcalde Ramon Grilló) , ni telèfon. (la instal·lació del qual la va fer Joan Vila l'any 1916).

A finals del segle XIX es va construir la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès i al mes de desembre arribà a Sant Feliu, per posar-lo 30 dies a exposició pública, l'anunci de la carretera de Casa Miquela a Sant Feliu, passant per Oristà.

El poble, a començament del segle XX anava canviant i perdent l'aspecte rònech y pobre que descriu Pelegrí Casades. Malgrat això l'Ajuntament ha de tenir cura dels edificis. Com a mostra d'això tenim, datat el 27 de juliol de 1910, l'enviament d'un ofici a Josep Maria Almató: Se le remite un oficio con su duplicado concediéndole 10 dias para reparar ó derribar la casa de su propiedad nº 13 de la calle Mayor de este pueblo.

D'altres afers dels quals se n'haurà d'ocupar l'Ajuntament són la sanitat,el control de pesos y mesures y la festa major. Al mes de novembre, a més de pagar el tercer trimestre a Jaume Serra, agutzil i encarregat del rellotge, es paguen 60 pessetes Al administrador de la fiesta mayor de este pueblo, gratificación concedida para funciones y festejos i 8 pessetes A D. Juan Rodellas por gastos manutención dos dias á pareja guardia civil con motivo fiesta mayor.

ELS HABITANTS

La població patia des de mitjans del segle XIX una regressió important. Es calcula que l'any 1860 Sant Feliu tenia 974 habitants, nombre que va anar disminuint (774 habitants l'any 1877) fins a arribar a 559 l'any 1900.

Un document estadístic datat al mes de setembre de 1910 ens assenyala que al nucli urbà hi havia 144 edificis, habitats per 121 famílies i a més 45 edificis, habitats per 42 famílies ocupaven el territori rural. Això fa un total de 189 edificis i 163 famílies.

El padró municipal (any 1910) inclou 566 persones inscrites, de les quals els segment majoritari l'ocupen els menors de 10 anys (130) i els habitants compresos entre 21 i 30 anys (112). Els noms predominants de dona eren Maria, Teresa i Carme i entre els homes predominaven els Josep, Ramon i Jaume. Aproximadament la meitat de la població era analfabeta. La gran majoria era gent nascuda a Sant Feliu però també hi havia persones procedents d'Oristà, Merlès, Gaià, Avinyó, Prats...

Dels homes 156 eren pagesos, professió majoritària, i les dones es dedicaven a les feines de casa o treballaven la indústria tèxtil. Paletes, fusters, traginers, fabricants, ferrers, sastres i un sabater, entre d'altres, completaven els oficis de l'època. Un mestre de nens i una mestra de nenes s'ocupaven de l'educació dels infants i un metge tenia cura de la salut dels veïns. Tres joves estudiants es preparaven per a la vida sacerdotal. Entre ells Ramon Arnaus Canal, fill d'Antoni Arnaus i d'Àngela Canal, propietaris, que vivien al número 22 de la Plaça de Baix.

L'any 1910 Alfred Canal i Comas, parent dels Arnaus, era el metge titular de la vila. Nascut a Granollers (1884) va cursar Medicina a Barcelona i després va exercir de metge rural a la nostra vila, fins que l'any 1911 tornà a Granollers, on ocupà diversos càrrecs que el van convertir en un dels personatges més importants de la ciutat. Condemnat a mort pel franquisme i després commutada la pena per la de cadena perpètua, va morir l'any 1942.

EL GOVERN MUNICIPAL

Quan comença l'any, l'alcalde és Sebastià Ordeig i Anglada, propietari, natural d'Oristà. Miquel Oriols Casadesús, Joan Arola Codina, Josep Crespí Ciuró, Bonaventura Arnaus Alberch, Jaume Esclusa Tornamira i Josep Mas Fàbregas completaven el consistori.

Tres mesos després, el 10 de març, l'alcalde dimiteix dels seus càrrecs: A continuación expuso dicho Sr. Presidente que viendose obligado por sus asuntos particulares á trasladar su domicilio en otro término municipal, no podia menos que dimitir en el cargo de Alcalde y Concejal de esta Corporación, lo cual manifesta verificar en el acto, entregando al Sr. Teniente de Alcalde la renuncia por escrito de los referidos cargos. En vista de ello acordaron los Sres concurrentes tratar de este último particular en otra sesión por ser hora muy avanzada la presente.

L'afer es va tancar el dia 12 d'abril en la reunió presidida pel tinent d'Alcalde Miquel Oriols: manifestó éste era preciso tratar en la presente sesión de si debe ó no aceptarse la dimisión que de Alcalde y concejal presentó D. Sebastián Ordeig Anglada, en sesión del dia diez de marzo último. Discutido el asunto se acuerda por unanimidad aceptar la dimisión de referencia, diligenciando debidamente la renuncia ó dimisión de que se trata y elevarla al Exmo. Sr. Presidente de la comisión provincial tan pronto quede diligenciada a los efectos de examen y demás que al efecto proceden por la superioridad. Al efecto expuesto fué llamado y presentado dicho Sr. Ordeig en la actual sesión á quién se enteró del acuerdo que precede leyéndolo en alta voz el secretario que suscribe. Y dándose por enterado dicho Sr. Odeig de todo cuanto queda expuesto, pide se realice un arqueo ó balance general de arcas municipales, lo cual se verificó acto seguido; y después de haberse practicado esto, dar un resultado magnífico y exponer los concejales compañeros del dimisionario el vivo sentimiento que causaba la dimisión que nos ocupa; hizo entrega el Sr. Ordeig de una llave de la Caja Municipal y demás insígnias de su cargo, ofreciéndose a la vez a todo cuanto puede serles útil, tanto en la Corporación como á cada uno en particular. Por todo lo cual dan unánimemente á dicho Sr. las gracias más expresivas ofreciéndose de igual modo para el.

A partir d'aquell dia, Miquel Oriols exercirà d'alcalde accidental la resta de l'any. El final d'any va ser una mica accidentat: la nit del 29 al 30 de desembre va ser robada la caixa on es guardaven els fons municipals. L'alcalde informà el governador i ... Seguidamente fuí a dar parte también al Sr.

Juez Municipal, acompañado del Secretario, que fué el primero que advirtió la falta de dicha caja, y del depositario Juan Arola; todo al objeto de que se instruyeran las oportunas diligencias criminales para el esclarecimiento de tan escandaloso hecho. Puse asimismo en conocimiento del Sr. Cabo de Somatén de este pueblo D. Antonio Arnaus lo ocurrido, quien después de practicar los servicios que creyó del caso con algunos individuos á su mando, me notificó que habian hallado completamente destrozada debajo de una alcantarilla de la carretera de Sabadell a Prats de Llusanés y en el punto denominado "Clot de matacans", la caja de referencia, con varias herramientas y algunos papeles alrededor de la misma... ... Por último supe por manifestación del Sr. Juez Municipal, que entre la caja destrozada y varios talonarios antiguos de repartos locales, se habia hallado el libro de contabilidad, el cual examinado y pasado balance de sus partidas, resulta que la cantidad robada asciende á quinientas treinta y ocho pesetas, dos céntimos...

No era la primera vegada que passava una cosa així. El 27 de maig de 1809 els francesos van envair la vila con tanta prontitud como consta en el Auto que hiso llevar el Baÿle ÿ Ayuntamiento de esta Villa por Rafael Curas Fiel de Fechos por falta de Escrivano, con fecha 29 de maÿo de 1809, que tiene archivado el Ayuntamiento.

El document assenyala que no s'ha pagat aquest any als regidors i síndics de la vila perquè els francesos van robar els diners que se habia cobrado poco ace depositado en la Arca de tres llaves en la invasión hicieron los Franceses en la manyana del dia 27 de mayo de 1809 con tanta rapidez ÿ por esto se les queda a pagar su salario..

L'ENSENYAMENT

La segona meitat del segle XIX Josep Vila i Aubals va exercir de mestre a Sant Feliu durant molts anys. Quan comença el segle XX, a l'escola pública hi havia un mestre i una mestra. (l'escola parroquial no es creà fins a l'any 1914). Hi ha una inestabilitat important a l'escola. Els canvis de mestres són continus. El 31 de març cessa el mestre Esteve Massana, cosa que provoca que el Consistori cerqui una solució a la falta de mestre per a infants: bajo la presidencia del Sr. Sebastián Ordeig Anglada; este Sr. expuso que seria del todo conveniente nombrar maestro con caracter provisional de la escuela pública de niños de este pueblo, interín no se presente nombrado otro por la Junta Provincial. Discutido el asunto se acordó por unanimidad llamar al Rdvo. D. Valentín Viñolas á la presente sesión, al objeto de exponerle si le convendria ó más bien dicho si aceptaria el cargo antes referido. Llamado y personado en este acto dicho Sr. y después de haberle expuesto las condiciones de contrato, manifestó que no hallaba inconveniente en aceptar el cargo de referencia, por lo cual el Ayuntº. acordó por unanimidad senyalar a dicho Sr. el sueldo de una peseta diaria, que le será abonada del capítulo de imprevistos. Mossèn Valentí Viñolas, fill del poble, en el moment a què fem referència vivia al carrer Major, núm. 17.

El 20 de maig és nomenat mestre interí Agustí Giménez. D'altres mestres (Josep Ribot, Esteban Masana, Josep Escobar, Gregori Sacedo...) van ocupar aquell any la plaça de Sant Feliu.

Les condicions de l'escola, situada a l'antiga seu de la Casa del Consell i dels Jurats del LLuçanès eren molt dolentes, tant és així que en la reunió del dia 8 de desembre, los señores concurrentes, acordaron por unanimidad después de larga discusión y vista la necesidad de construir nuevas escuelas municipales en esta localidad, en atención al pésimo estado en que se hallan las actuales; solicitar una subvención de 20.250 ptas que se consideran necesarias para la construcción de dos escuelas, además de 500 pesetas con que ofrece contribuir el Ayuntº. Malgrat aquesta petició i malgrat els diferents projectes realitzats al segle XX, el nou edifici de les escoles no fou inaugurat fins al 28 d'octubre de 1990, quan era alcalde de la vila Joan Tarrés.

Una disposició, signada el 31 de desembre, encarece la necesidad y obligación de enseñar en las Escuelas el sistema métrico decimal de pesas y medidas y la conveniencia de excluir de la enseñanza primaria el estudio de los sistemas abolidos cuyo uso perturba la completa adopción del único legal.

L'AGRICULTURA I LA INDÚSTRIA

Era un temps en què els habitants de Sant Feliu depenien bàsicament de la indústria i de l'agricultura. Era un poble de pagès, se segava a mà i les feines de batre es feien a les eres del poble o de les masies del terme municipal. La majoria dels pagesos tenien terres de la seva propietat per conrear o treballaven terres d'altri. A l'hivern, quan no hi havia feina a la terra, feien d'altres oficis. Les dones, sobretot les joves, completaven els ingressos de la casa amb el jornal que guanyaven a les fàbriques tèxtils.

Pepa Grilló[3] ens explica com era la feina: En temps dels meus padrins la gent teixia manualment a casa seva mateix, i anys més tard es van muntar les primeres fàbriques, també amb telers manuals, com la de cal Pep, la de ca l'Arola, al carrer Major i la de cal Vila.[4]

...

Els amos de la fàbrica de ca l'Arola, que era la fàbrica que teníem a tocar de casa, posaven el plegador que calia omplir a dalt de tot del carrer de la Bassa, damunt d'uns cavallets. Dos homes enfilaven tots els fils que s'havien d'enrotllar al rastrell, i els cargolaven fil per fil, al corró.

Grans i canalles, tothom que podíem anàvem a ajudar a estirar, per poder enrotllar perquè cada fil tenia molts metres i havien de quedar ben tibants.

Quan havíem d'estirar perquè quedés ben tensat, baixàvem carrer avall, i tots els que ajudàvem, tots tibàvem perquè el fil quedés ben enrotllat al plegador.

L'any 1910 la correspondència de l'ajuntament registra dos escrits, relacionats amb la indústria de la vila, dirigits a l'administració d'hisenda; una alta i una baixa. L'alta datada el 3 de setembre diu: Se remite una alta de matrícula por 28 telares á mano de José Casadevall con su relación nominal triplicada correspondiente. La baixa ve datada el 4 d'octubre: Se remite una baja de matrícula con su relación triplicada presentada por el interesado Ramón Prat Cuatrecasas, por la industria que venia ejerciendo en esta población de tejidos algodón con 10 telares de lanzadera volante a mano.

És evident que la història d'un poble és molt més complexa i es forneix de molts altres elements que els que hem analitzat en aquestes quatre pinzellades incompletes. De tota manera aquest text ens dóna idea de la vida i del treball dels habitants de Sant Feliu fa cent anys i obre camí a investigadors que vulguin endinsar-se en la història de la nostra vila al tombant dels segles XIX i XX.

[1] GUIU I CASADESSÚS, Joan: Guia descriptiva del Obispado de Vich. Tipografía y librería católica de San José.Vic 1898.

[2] CASADES I GRAMATXES, Pelegrí: Lo Lluçanès. L'Avenç. Barcelona, 1897.

[3] SOLER I CASTELLVÍ, Dolors: Un segle de vida al Lluçanès. Memòries de la Pepa Grilló i Serra. Solc. Àmbit de recerca i documentació del Lluçanès. Lluçà 2000.

[4] La fàbrica de Joan Vila fou la primera a posar telers mecànics. (any 1911)