Una vegada un taverner de Valldemossa se'n venia damunt un ase a Ciutat, a pagar es vi que havia despatxat; i com va esser a Ca'n Tonet, es torrent de Bàrbara venia tan gros, que s'ase no volia envestir. A força de cingaldes, s'animalet pega bordada i arribà un punt que s'aigo casi el tapava.
En sortí perquè Déu ho va voler.
Qui se'n va dur un retgiró ferest, fonc es taverner, que ja es veia negat i re-de-negat.
Amb s'estrai que va fer pegant a sa bístia i defensant-se de sa corrent, li botí es sarró des diners que duia dins sa colga des calçons, i es torrent se n'ho endugué tot an el dimoni.
¡Figurau-vos quin esglai per aquell taverner!
Invoca St. Vicenç Ferrer amb tot es seu cor, cridant:
-¡St. Vicenç salvau-me es sarró!
Però com aquell gran belitre havia posat un escàndol d'aigo dins aquell vi que havia despatxat, St. Vicenç li va dir:
-Fiet, no hi pensis pus en so sarró: aigo ho dugué, i aigo se n'ho du
I se n'hagué d'estrènyer es cap aquell polissard
SANT VICENT I EN SIMONET
Com St. Vicenç Ferrer anava pel món predica qui predica, amb una partida de frares, sentiren a dir d'un bruixot molt famós, anomenat Simonet, que duia molta de gent a través, i que tal dia i a tal poble havia dit que se'n pujaria al cel davant tothom.
S'hi presenta St. Vicenç aquell dia amb tota sa seua companyia, i troben es poble alt, i un cadafal a's mig de sa plaça, i en Simonet que hi predicava, i tothom que el s'escoltava, boca badada i sense pipellejar.
A la fi diu:
-Perque vegeu que tot quant vos he dit és ver, ara mateix me'n pujaré an el cel.
I ja és partit per amunt i per amunt.
I tothom que estava esglaiat i amb sos cabeis drets, i es frares que no s'aturaven de dir a St. Vicenç:
-¡Fra Vicenç, posau-li remei! ¡capturau-lo, per amor de Déu! ¡Tothom se farà d'ell, si no el capturau!
-Deixau-lo fer! Deia St. Vicenç, que, com més amunt se farà, més bon esclat pegarà.
I en Simonet, ¡per qmunt i per amunt!
I tothom ja deia:
-¡No hi ha remei! ¡Eu serà ver, lo que diu aquest homo!
Com ja s'era fet tan amunt, que ja arribava an es niguls, St. Vicenç li fa la senyal de la creu. Aleshores es dimonis, que eren es qui el se'n pujaven per fer creure a tota aquella gent que sa doctrina d'En Simonet era sa vertadera i així fer-lo-se seus tots, davant la senyal de la creu que los va fer Sant Vicenç, quedaren arronsats, i amollen En Simonet, que pren cap avall tot dret, sense fercap voltera; i com pegà en terra, se va fer mil benes.
Tothom romangué aborronat: no sabien què los passava.
Aquí St. Vicenç puja damunt es cadafal, i se deixa caure un sermó d'aquells tan rimats que solia fer, iconvertí tots es que En Simonet havia desbaratats.
DE COM SANT VICENÇ ANÀ A PREDICAR A SA POBLA.
Conta la gent véia que com St. Vicenç anà a predicar a sa Pobla, es poblers trobaren que ho feia massa gros, que ponderava massa, que else pitjava massa el cèrcol. I ¿què feren ells? L'apedregaren.
St. Vicenç, com vé es joc tan mal parat, en lloc de fer un miracle que fiblàs de mala manera aquells desenfreïts apedregadors, li envelà cap a Muro i, com fonc a sa partió, se girà i else diu:
-Vos faç a sebre, ¡oh poblers! Que no tendreu pus pedreny dins es vostro terme per fer cases! ¡No haguéssiiu apedregat aquell qui venia de part de Déu a predicar-vos!
Per això és (diu la gent) que dins es terme de Sa Pobla no hi ha cap pedrera; i per fer cases, han d'anar a cercar es pedreny a fora terme, perquè apedregaren St. Vicenç Ferrer.
Bovejau-hi amb sos sants, i vos ne dureu s'aumud p'es cap!
DE COM SANT VICENÇ FERRER ANÀ A PREDICAR A MURO
Hi anà de Sa Pobla, fugint des poblers que l'apedregaven.
Com fonc a sa parió de Muro, su ran d'una bassa que hi havia, s'aturà: hi compareixen uns sens fi de murers a rebre'l amb rams i paumes i amb tota devoció.
I ¿Què fa ell? Ja és partit a predicar-los tan bé com sabia. I allà hauríeu vists murers i mureres plora qui plora i pegant-se tocs p'es pits, penedint-se de bon de veres de tots es seus pecats. Tothom se convertí.
Li presenten una tracalada de malalts i d'escotifiats. Else renta de s'aigo d'aquella bassa i riomangueren tots sans i bons.
Amb el temps feren allà mateix una capelleta, que encara hi és, dedicada an aqueix gran Sant; i aquella bassa se diu bassa Ferrera.
SANT VICENÇ FERRER I SA CREU DE SES COSTES D'ALGAIRE.
Devora sa font de Xorrigo, a ses Costesd'Algaire, hi ha una creu de pedra; i conten que St. Vicenç un dia hi predicava davant un parei de corterades de gent, milenars d'ànimes. Idò bé, de Ses Enramades de Sa Porta de Sant Antoni el sentien de lo millor.
Sa Porta de St. Antoni era allà on desembocava sa carreterea de Manacor. Ses Enramades eren una taringa d'hostals que hi havia, tots amb una enramada davant per fer ombra d'estiu i arrecés d'hivern. Encara n'hi ha una partida d'hostals d'aqueixs.
Això ho sentian contar an es pareiers de ca-nostra quan d'estiu duien es censal an es Senyor; i qualque pic me posaven dins es carro, damunt es sacs, i ¡hala cap a Ciutat! Per veure sa tia monja, que teníem a Sant Jeroni.
Quan mos ne tornàrem, trobàvem aqueixa creu, horabaixa de tot, i es pareiers me deien:
-Això és sa Creu que St. Vicenç Ferrer hi predicava i el sentien de Ses Enramades i d'Algaire.
DE COM EL PRIOR PRIVÀ SANT VICENÇ FERRER DE FER MIRACLES
D'aquesta llegenda, com de moltes altres, hi ha diferents versions segons els diferents territoris. En veurem la versió mallorquina, la valenciana i la catalana.
Pareix que St. Vicenç feia miracles a raig i roí, per pa i per sal; i de tanta gent que compareixia en es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s'hi oís, fins que els altres frares se presentaren an el P. Prior, dient-li:
-Pare Prior, això de Fra Vicenç de tants miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec; ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que Vossa Paternidat hi pos un regit.
-Res, diu el P. Prior. Privarem Fra Vicenç de fer miracles, i es mal serà mort.
Dit i fet, crida Fra Vicenç i li diu:
-Ja n'heu fets massa, de miracles! ¡Fora fer-ne pus sense orde meua!
-No pas ànsia, P. Prior, diu St. Vicenç.Som fii d'obediència i prou!
St. Vicenç estigué a l'obediència, i a tots es qui hi anaven a demanar-li que else fes un miracle else deia:
-Fiets meus, el P. Prior me té privat de fer-ne.
Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que en aquell convent hagueren d'adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers, i ¡hala a posar bé les teules descarabutades des vent i a mudar ses rompudes o cruiades!
I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt de sa teulada mudant teules d'ací i allà, trevela, cau i redola qui redola rost avall, arriba an es cap baix de sa teulada i pren sa fua per avall.
Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes tot d'una que pegaria en terra. Afinen St. Vicenç que guaitava per una finestra, i tots li criden:
-Fra Vicenç!!! Feis un miracle, per amor de Déu!!!
Aquí St. Vicenç diu an es picapedrer que queia:
-Ature't una mica, i aniré a demanar d'orde an el P. Prior!
Es picapedrer, que casi ja arrribava a terra, s'atura a l'aire, i St. Vicenç, corrents an el P. Prior a demanar-li d'orde per fer aquell miracle!
El P. Prior, com sent allò, se'n va corrents allà on era es picapedrer a l'aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s'exclamà:
-Fra Vicenç! Es miracle ja l'heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!
Aquí St. Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.
Aquest ho va fer així; i, com toca amb sos peus en terra, se tira de genoions an es peus de St. Vicens fent-li mils de gràcies d'haver-li salvada la vida.
Aquí el P. Prior digué a St. Vicenç:
-Fra Vicenç, vos decant s'orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.
I St. Vicenç tornà fer miracles, tai tirat.
Això contava, com érem al·lotons Fra Antonino, un fraret llec que quedava a Manacor, dels frares del Convent de St. Vicenç d'allà.
MIRACLE DE L'OBRER I LA BASTIDA.
El divertit miracle de l'obrer i la bastida és un dels més coneguts i recursius del cicle narratiu vicentí en l'àmbit valencià. El podem referir, per exemple, amb la versió inèdita de Bolulla, recollida en les Llegendes alacantines de Sara Llorens amb el títol "L'aguant en l'aire".
Sant Vicenç Ferrer des de molt jove ja va començar a fer miracles. El seu mestre en tenia enveja, i un dia li va dir que no fes cap miracle sense abans consultar-li.
Una vegada anava pels carrers de València, i un obrer cau en aquell moment de la bastida, i tot caient li demana que el salvi. El sant anava a fer-ho, però recordant-se que havia de demanar permís, diu a l'obrer:
-Aguanteu-vos en l'aire aixís com esteu que aniré a demanar permís per a que caigueu sense fer-vos mal.
Corre el noi a consultar-ho al mestre, i tenint ja el permís va trobar l'obrer que s'aguantava com ell l'havia deixat, i li diu:
-Cap on voleu anar, cap a terra o cap a la bastida?
-Cap a la bastida -diu l'home; i de seguida es va trobar col·locat, posant-se a treballar com si no li hagués passat res.
DE COM MANTENÍ ENLAIRE UN MESTRE DE CASES QUE CAIGUÉ D'UNA BASTIDA.
Sant Vicenç feia tants miracles i tan grossos, que el bisbe li va privar que en fes més, com a mesura de prudència. Un dia que el sant anava cap al Born per predicar, el seguia tota una multitud que li besava les mans i els hàbits. En passar pel carrer de Montcada, uns paletes, que estaven dalt d'una bastida, molt alta, de la casa que dóna entrada al carrer conegut per la volta de Sant Vicenç, van abocar-se una mica cap al carrer per tal de veure passar el Sant, i un dels mestres de cases tingué la desventura de caure. Al moment reclamà l'ajut del Sant, que es trobà indecís de si havia de salvar-lo o no, car si bé és cert que desitjava obeir el manament del bisbe, també ho és que li dolia de no salvar la vida d'un home, víctima del bon desig de veure'l. Fra Vicent estengué la mà vers l'home que queia i li digué: Detura't!. I seguidament va córrer a preguntar al bisbe què havia de fer, mentre el mestre de cases es mantenia enlaire en espera del retorn del Sant. El bisbe féu observar a sant Vicenç que encara havia fet un miracle més gros, puix que resultava més meravellós fer-lo mantenir enlaire que privar que es fes mal en caure. Sant Vicenç va tornar al carrer de Montcada i va fer baixar el mestre de cases amb tota lentitud, enmig de l'entusiasme de la gernació.
Aquesta tradició es localitza també a València i és atribuïda així mateix a d'altres Sants. A Venècia la conten de sant Marc i la daten de quan es construïa la gran església d'aquest Evangelista a aquella ciutat adriàtica. També s'atribueix a la construcció del temple de Santa Sofia de Constantinoble. Més modernament per molts països la personalitzen en Sant Antoni de Pàdua.
Per raó d'aquesta tradició per terres de França els teuladers, els assoladors i encar d'altres oficis de l'art de la construcció que treballen en l'aire, tenen a sant Vicenç per advocat i el reclamen perquè els guardi les caigudes.
Joan Amades
DE COM EN COMPTES DE SERMONAR ELL HO FEU UNA PINTURA SEVA
pedrís des d'on havia de parlar, i la pintura va fer el sermó tan bé com si hagués estat el mateix Sant i tothom restà satisfet i admirat. Hi ha qui diu que això va passar al Born, i altres, a la plaça del Rei. On, fins fa pocs anys, adossat a la paret de la capella de Santa Àgata, es conservava un pedrís que, segons la tradició, havia servit de trona a sant Vicenç. La literatura dels goigs se'n fa ressò.
No en té prou de sermonar
que fins sa imatge predica.
Per tres dies sens parar
les virtuts de Déu explica.
Joan Amades
PROFECIA DE LA PESTA
En un dels seus incomptables sermons profetitzà que una pesta terrible envairia tota la terra que els morts restarien senes soterrar per manca de caritat i per no haver-hi qui es sentís amb forces i amb delit per a fer-ho: que la fetor insuportable dels morts empestaria els pocs vius que haurien pogut salvar-se del cataclisme. Davant d'un panorama tan poc falaguer la gent s'abandonà i no es preocupà, segura de que l'esperava la mort d'un moment a l'altre. S'iniciava un relaxament de costums que hauria conduït a gran malestar i Fra Vicenç cregué convenient aixecar la moral pública. Compongué una oració contra la pesta que recomanà als seus fidels en un altre sermó per efecte de la qual podien conjurar-se els terribles estralls que primerament havia profetitzat.
Aquesta oració indubtablement apòcrifa s'ha propagat molt, impresa a continuació de la profecia de que hem parlat i la gent encara la llegia amb intenció profilàctica quan les epidèmies colèriques del darrer terç del segle passat. No la transcrivim per estar mancada de tota valor. Segons una tradició Fra Vicenç morí de pestilència i compongué i programà l'oració després de mort per tal de guardar la gent de morir de mal terrible que ell havia patit.
LA PROFECIA DE LA PESTA
Els goigs parlen de la seva invocació contra la pestilència:
A Barcelona arrivareu
i al temps que el Rei Don Martí
de pestilència es morí
i amb fervor que predicareu
a tots los moguéreu fer
de ses culpes penitència.
Fou de tan gran importància
vostra presència i doctrina
que de la pesta maligna
parà la perseverància
puix llençà vostre poder
aquest mal amb tal violència.
Los morts que ressuscitareu
són difícils de comptar
ni llengua podrà explicar
los que de pesta curareu
puix vos feu son tresorer
la divina omnipotència.
Joan Amades
El text complet d'aquest goig, publicat l'any 1651 és el següent:
Goig del Gloriós Pare, y Apostòlich Predicador Sant Vicens Ferrer, advocat contra la pestilència. Fets per un devot cego.
Puix teniu tant gran poder
devant la divina Essència,
guardaunos de pestilència
gloriós sant Vicens Ferrer.
Del castich nos avisareu
pena de culpa mortal
en lo ventre maternal
gloriós Vicens quan lladrareu,
puix vos feu son missatger
la divina Providència,
guardaunos, &c.
Vostra virtut prodigiosa
mostrà lo fer que us donà,
quant en la galta os tocà
de Déu la mà poderosa,
dexant à vostron voler
súbdita tota inclemència
guardaunos, &c.
A Barcelona arribareu,
y al temps quel Rey don Martí
de pestilència s'morí,
y ab lo fervor que predicareu
à tots los moguéreu fer
de ses culpes penitència,
guardaunos, &c.
Fou de tant gran importància
vostra presència, y doctrina,
que de la peste maligna
parà la perseverància,
puix llançà vostron poder
aquest mal ab tal violència,
guardaunos &c.
Los morts que ressuscitareu
són difícils de contar
ni llengua podrà explicar
los que de pesta curareu,
puix vos feu son tresorer
la divina Omnipotència,
guardaunos, &c.
Del Iudici universall
foreu tant clara trompeta,
que música tant perfecta
feu fugir qualsevol mal,
puix a tants volgué valer
vostra divina presència,
guardaunos, &c.
Socorreu à Barcelona,
perquè la fama publique
vostra virtut, y se explique
de la una à l'altra zona
entengau vostron poder,
valor, virtut, y vehemència
guardaunos, &c.
Del rigor, y vehemència
de la justícia de Déu,
deslliuraunos puix podeu
del mal de la pestilència.
Ab llicència, en Barcelona en casa de Antoni Lacavalleria. Any 1651.
DE COM ALS DEU ANYS JA PREDICAVA
Quan només tenia deu anys ja aplegava la mainada del seu barri a un recó de casa seva i li feia sermons repetint, però molt millor, tot el que sentia als predicadors quan anava a missa. D'aquells nois n'hi hagué molts que de grans van fer-se frares i van ésser molt savis.
D'entre tots n'hi havia un que es deia Pauet que era molt entremaliat, que en comptes d'escoltar-se'l es reia d'ell de part darrera li feiaganyotes i pam i pipa. Un dia caigué malalt de mort. Quan ja estava a les acaballes l'infant Vicenç ho sabé, l'anà a veure i digué:
Alce't Pauet
Que ja estàs bonet.
El malalt s'aixecà i besà el qui l'havia guarit i sempre més foren grans amics i no es van deixar més fins a l'hora de la mort.
Joan Amades
DE COM RESSUCITÀ UN COMPANY D'ESCOLA
Cada dia, quan anava a l'escola passava a cercar un company per anar-hi plegats. Un dia al trucar a la porta sortí la seva mare plorant com una Magdalena i li digué que el seu fillet
s'acabava de morir. Vicentet li contestà que no s'ho creia i es posà a cridar-lo. A la tercera vegada l'amiguet ja contestà i al cap d'una estona tan eixerit com sempre sortí al peu de la porta i com cada dia se n'anà tot cofoi a estudi amb el seu amiguet.
Un romanç siscentista de fil i canya, entre altres, refereix aquest miracle.
Joan Amades
DE COM FEU BROLLAR UN POU
El convent de Santa Caterina es va establir a Barcelona al segle XIII en els terrenys que avui ocupa el mercat. Va ser un centre de formació dominicana, el primer studium de Catalunya, fundat el 1219 per l'Orde dels predicadors. En aquesta "universitat" s'estudiava matemàtiques i geometria. En aquest centre donava classes Raimon de Penyafort i hi va estudiar Sant Vicent Ferrer.
A la tercera capella de l'església hi havia un retaule de Sant Vicent Ferrer. Al pati hi havia un pou, accessible a tot el veïnat i a prop una font que contínuament rajava.
La llegenda que relaciona el convent de Santa Caterina i Fra Vicent és la següent:
"Una vegada la ciutat de Barcelona patí un eixut tan intens que es van eixugar totes les fonts i es segaren tots els pous. No hi havia ni gota d'aigua en lloc i la gent desesperada bevia aigua de mar, però com que era salada, en lloc d'apagar-li la set encara n'hi feia més. La comunitat de Santa Caterina com tota la resta del veïnat no sabia com endegar-ho per a satisfer la necessitat de beure. Un bell matí Fra Vicenç baixà al pati, posà la imatge del seu sant Crist damunt del sòl a un extrem del pati del claustre i al moment s'obrí un pou profundíssim amb una aigua fresquíssima i regalada que brollà a flor de brocal sense necessitat de pouar-la.
Amb aquesta aigua tot Barcelona pogué satisfer la set que l'abrusava, puix que els frares la repartiren a tothom a discreció. A més tenia la gràcia remeiera de guarir de tercianes i de quartanes. Mentre va subsistit el convent cada any per la festa de sant Domènech era
beneïda l'aigua del pou amb la relíquia de sant Ramon de Penyafort i repartida a qui en volia, i la gent l'anava a cercar amb càntirs nour comprats a una fira especial que es feia pels voltants del convent."
Joan Amades
Sant Vicenç Ferrer des de molt jove ja va començar a fer miracles. El seu mestre en tenia enveja, i un dia li va dir que no fes cap miracle sense abans consultar-li.
Una vegada anava pels carrers de València, i un obrer cau en aquell moment de la bastida, i tot caient li demana que el salvi. El sant anava a fer-ho, però recordant-se que havia de demanar permís, diu a l'obrer:
-Aguanteu-vos en l'aire aixís com esteu que aniré a demanar permís per a que caigueu sense fer-vos mal.
Corre el noi a consultar-ho al mestre, i tenint ja el permís va trobar l'obrer que s'aguantava com ell l'havia deixat, i li diu:
-Cap on voleu anar, cap a terra o cap a la bastida?
-Cap a la bastida -diu l'home; i de seguida es va trobar col·locat, posant-se a treballar com si no li hagués passat res.
DE COM MANTENÍ ENLAIRE UN MESTRE DE CASES QUE CAIGUÉ D'UNA BASTIDA.
Sant Vicenç feia tants miracles i tan grossos, que el bisbe li va privar que en fes més, com a mesura de prudència. Un dia que el sant anava cap al Born per predicar, el seguia tota una multitud que li besava les mans i els hàbits. En passar pel carrer de Montcada, uns paletes, que estaven dalt d'una bastida, molt alta, de la casa que dóna entrada al carrer conegut per la volta de Sant Vicenç, van abocar-se una mica cap al carrer per tal de veure passar el Sant, i un dels mestres de cases tingué la desventura de caure. Al moment reclamà l'ajut del Sant, que es trobà indecís de si havia de salvar-lo o no, car si bé és cert que desitjava obeir el manament del bisbe, també ho és que li dolia de no salvar la vida d'un home, víctima del bon desig de veure'l. Fra Vicent estengué la mà vers l'home que queia i li digué: Detura't!. I seguidament va córrer a preguntar al bisbe què havia de fer, mentre el mestre de cases es mantenia enlaire en espera del retorn del Sant. El bisbe féu observar a sant Vicenç que encara havia fet un miracle més gros, puix que resultava més meravellós fer-lo mantenir enlaire que privar que es fes mal en caure. Sant Vicenç va tornar al carrer de Montcada i va fer baixar el mestre de cases amb tota lentitud, enmig de l'entusiasme de la gernació.
Aquesta tradició es localitza també a València i és atribuïda així mateix a d'altres Sants. A Venècia la conten de sant Marc i la daten de quan es construïa la gran església d'aquest Evangelista a aquella ciutat adriàtica. També s'atribueix a la construcció del temple de Santa Sofia de Constantinoble. Més modernament per molts països la personalitzen en Sant Antoni de Pàdua.
Per raó d'aquesta tradició per terres de França els teuladers, els assoladors i encar d'altres oficis de l'art de la construcció que treballen en l'aire, tenen a sant Vicenç per advocat i el reclamen perquè els guardi les caigudes.
Joan Amades
DE COM EN COMPTES DE SERMONAR ELL HO FEU UNA PINTURA SEVA
Conten que una vegada que era esperat a Barcelona per a fer un gran sermó, no li fou possible venir. Tot el poble l'esperava i quan va saber-se que no venia va haver-hi gran desconsol. Per satisfer la gran gentada, van posar una pintura amb el seu retrat dalt del
pedrís des d'on havia de parlar, i la pintura va fer el sermó tan bé com si hagués estat el mateix Sant i tothom restà satisfet i admirat. Hi ha qui diu que això va passar al Born, i altres, a la plaça del Rei. On, fins fa pocs anys, adossat a la paret de la capella de Santa Àgata, es conservava un pedrís que, segons la tradició, havia servit de trona a sant Vicenç. La literatura dels goigs se'n fa ressò.
No en té prou de sermonar
que fins sa imatge predica.
Per tres dies sens parar
les virtuts de Déu explica.
Joan Amades
PROFECIA DE LA PESTA
En un dels seus incomptables sermons profetitzà que una pesta terrible envairia tota la terra que els morts restarien senes soterrar per manca de caritat i per no haver-hi qui es sentís amb forces i amb delit per a fer-ho: que la fetor insuportable dels morts empestaria els pocs vius que haurien pogut salvar-se del cataclisme. Davant d'un panorama tan poc falaguer la gent s'abandonà i no es preocupà, segura de que l'esperava la mort d'un moment a l'altre. S'iniciava un relaxament de costums que hauria conduït a gran malestar i Fra Vicenç cregué convenient aixecar la moral pública. Compongué una oració contra la pesta que recomanà als seus fidels en un altre sermó per efecte de la qual podien conjurar-se els terribles estralls que primerament havia profetitzat.
Aquesta oració indubtablement apòcrifa s'ha propagat molt, impresa a continuació de la profecia de que hem parlat i la gent encara la llegia amb intenció profilàctica quan les epidèmies colèriques del darrer terç del segle passat. No la transcrivim per estar mancada de tota valor. Segons una tradició Fra Vicenç morí de pestilència i compongué i programà l'oració després de mort per tal de guardar la gent de morir de mal terrible que ell havia patit.
LA PROFECIA DE LA PESTA
Els goigs parlen de la seva invocació contra la pestilència:
A Barcelona arrivareu
i al temps que el Rei Don Martí
de pestilència es morí
i amb fervor que predicareu
a tots los moguéreu fer
de ses culpes penitència.
Fou de tan gran importància
vostra presència i doctrina
que de la pesta maligna
parà la perseverància
puix llençà vostre poder
aquest mal amb tal violència.
Los morts que ressuscitareu
són difícils de comptar
ni llengua podrà explicar
los que de pesta curareu
puix vos feu son tresorer
la divina omnipotència.
Joan Amades
El text complet d'aquest goig, publicat l'any 1651 és el següent:
Goig del Gloriós Pare, y Apostòlich Predicador Sant Vicens Ferrer, advocat contra la pestilència. Fets per un devot cego.
Puix teniu tant gran poder
devant la divina Essència,
guardaunos de pestilència
gloriós sant Vicens Ferrer.
Del castich nos avisareu
pena de culpa mortal
en lo ventre maternal
gloriós Vicens quan lladrareu,
puix vos feu son missatger
la divina Providència,
guardaunos, &c.
Vostra virtut prodigiosa
mostrà lo fer que us donà,
quant en la galta os tocà
de Déu la mà poderosa,
dexant à vostron voler
súbdita tota inclemència
guardaunos, &c.
A Barcelona arribareu,
y al temps quel Rey don Martí
de pestilència s'morí,
y ab lo fervor que predicareu
à tots los moguéreu fer
de ses culpes penitència,
guardaunos, &c.
Fou de tant gran importància
vostra presència, y doctrina,
que de la peste maligna
parà la perseverància,
puix llançà vostron poder
aquest mal ab tal violència,
guardaunos &c.
Los morts que ressuscitareu
són difícils de contar
ni llengua podrà explicar
los que de pesta curareu,
puix vos feu son tresorer
la divina Omnipotència,
guardaunos, &c.
Del Iudici universall
foreu tant clara trompeta,
que música tant perfecta
feu fugir qualsevol mal,
puix a tants volgué valer
vostra divina presència,
guardaunos, &c.
Socorreu à Barcelona,
perquè la fama publique
vostra virtut, y se explique
de la una à l'altra zona
entengau vostron poder,
valor, virtut, y vehemència
guardaunos, &c.
Del rigor, y vehemència
de la justícia de Déu,
deslliuraunos puix podeu
del mal de la pestilència.
Ab llicència, en Barcelona en casa de Antoni Lacavalleria. Any 1651.
DE COM ALS DEU ANYS JA PREDICAVA
Quan només tenia deu anys ja aplegava la mainada del seu barri a un recó de casa seva i li feia sermons repetint, però molt millor, tot el que sentia als predicadors quan anava a missa. D'aquells nois n'hi hagué molts que de grans van fer-se frares i van ésser molt savis.
D'entre tots n'hi havia un que es deia Pauet que era molt entremaliat, que en comptes d'escoltar-se'l es reia d'ell de part darrera li feiaganyotes i pam i pipa. Un dia caigué malalt de mort. Quan ja estava a les acaballes l'infant Vicenç ho sabé, l'anà a veure i digué:
Alce't Pauet
Que ja estàs bonet.
El malalt s'aixecà i besà el qui l'havia guarit i sempre més foren grans amics i no es van deixar més fins a l'hora de la mort.
Joan Amades
DE COM RESSUCITÀ UN COMPANY D'ESCOLA
Cada dia, quan anava a l'escola passava a cercar un company per anar-hi plegats. Un dia al trucar a la porta sortí la seva mare plorant com una Magdalena i li digué que el seu fillet
s'acabava de morir. Vicentet li contestà que no s'ho creia i es posà a cridar-lo. A la tercera vegada l'amiguet ja contestà i al cap d'una estona tan eixerit com sempre sortí al peu de la porta i com cada dia se n'anà tot cofoi a estudi amb el seu amiguet.
Un romanç siscentista de fil i canya, entre altres, refereix aquest miracle.
Joan Amades
DE COM FEU BROLLAR UN POU
El convent de Santa Caterina es va establir a Barcelona al segle XIII en els terrenys que avui ocupa el mercat. Va ser un centre de formació dominicana, el primer studium de Catalunya, fundat el 1219 per l'Orde dels predicadors. En aquesta "universitat" s'estudiava matemàtiques i geometria. En aquest centre donava classes Raimon de Penyafort i hi va estudiar Sant Vicent Ferrer.
A la tercera capella de l'església hi havia un retaule de Sant Vicent Ferrer. Al pati hi havia un pou, accessible a tot el veïnat i a prop una font que contínuament rajava.
La llegenda que relaciona el convent de Santa Caterina i Fra Vicent és la següent:
"Una vegada la ciutat de Barcelona patí un eixut tan intens que es van eixugar totes les fonts i es segaren tots els pous. No hi havia ni gota d'aigua en lloc i la gent desesperada bevia aigua de mar, però com que era salada, en lloc d'apagar-li la set encara n'hi feia més. La comunitat de Santa Caterina com tota la resta del veïnat no sabia com endegar-ho per a satisfer la necessitat de beure. Un bell matí Fra Vicenç baixà al pati, posà la imatge del seu sant Crist damunt del sòl a un extrem del pati del claustre i al moment s'obrí un pou profundíssim amb una aigua fresquíssima i regalada que brollà a flor de brocal sense necessitat de pouar-la.
Amb aquesta aigua tot Barcelona pogué satisfer la set que l'abrusava, puix que els frares la repartiren a tothom a discreció. A més tenia la gràcia remeiera de guarir de tercianes i de quartanes. Mentre va subsistit el convent cada any per la festa de sant Domènech era
beneïda l'aigua del pou amb la relíquia de sant Ramon de Penyafort i repartida a qui en volia, i la gent l'anava a cercar amb càntirs nour comprats a una fira especial que es feia pels voltants del convent."
Joan Amades
