EL BARÓ
DE MALDÀ I SANT FELIU SASSERRA
Rafael d'Amat i de Cortada, (1766-1819) baró de Maldà, va néixer a
Barcelona el 10 de juliol de 1746 al carrer del Pi. Fill d'Antoni
d'Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Sentjust. El
seu avi patern era el marquès de Castellbell i per la branca materna
era senyor de la baronia de Maldà (títol convertit en el de baró
de Maldà el 1766, al seu favor).
L'any
1766 es casà amb la seva cosina Maria Esperança d'Amat i de
Rocabertí, amb la qual tingué vuit fills. En van sobreviure Maria
Escolàstica, Rafel, Josep M. Gaietà, Maria Teresa i Maria Felipa.
Residí al Palau Maldà1,
on va escriure part del seu Calaix de Sastre.
L'any
1808, Barcelona pateix l'ocupació de les forces
franceses, en plena guerra del francès. El Baró
de Maldà decideix marxar de la ciutat i cercar nous llocs on la
presència francesa no sigui tan forta.
«Oprimint-se'ns
cada dia més los cors del doctor Anton Bardolet i lo meu a
Barcelona, estretxan-se més ab temors de siti, que molt lo temíem,
resolguérem eixir-nos-en. I així no fent-hi gens de bon estar,
resolguérem -no volent ser aucells de gàbia, sí que aucells de
bosc- canviar Barcelona per muntanyes, allunyant-nos i amagant-nos de
tals víboras cruels i ponzoñas, que ens eren los francesos i demés
sos aliats...»
(16 de setembre, 1808)
El
dia 17 de setembre comencen el viatge cap a Vic, passant per Sant
Andreu de Palomar, Montcada, Mollet, Granollers,
La Garriga i Aiguafreda. El 12 d'octubre, però, arribaren notícies
que els francesos es dirigien cap a Vic.
El
22 de desembre, estant a Moià, arriben notícies que els francesos
són a punt d'arribar. El
7 d'abril de 1809 els francesos arriben a Sant Feliu de Codines. El
baró de Maldà marxa cap a Vilalta.
«Ab
lo rumor de gavatxos si volen acercar-se'ns per donar-nos prou mal
temps los futres de Napoleon, previngudes ja cavalles per marxar, se
carregà la coixinera de flàmules de roba dels nois i de la noia
Tuietes ab lo Rafelonet i dida Margarida. Dinàrem a deu hores
tocades i después tot seguit fúmer al camp cap a Avinyó i allotjar
en casa del Sr. Joan Verdeguer, hisenda
dels marquesos de Castellbell que allí tenen. Carregats los matxos
del que es devien portar, pujàrem sobre i marxàrem ab la mateixa
bona salut lo pare Josep Soler, los nois i la Tuietes ab la dida
Margarida, havent-se quedat en Vilalta los demés, que eren lo doctor
Anton Bardolet, la marquesa, lo Tano, lo Po Maria i jo...
Volgué la casualitat que, quart d'hora o més d'haver marxat,
arribaren a Vilalta, podent jo ben dir d'ella un palàcio encantat,
tres cavalles ab dos hòmens del poble de Sant Feliu Sasserra, pàtria
del pare Josep Soler, per los demés que ens volguéssem adelantar a
Avinyó, aconsellant-me, per lo prou incomodat allí en Vilalta, que
me n'hi anàs ab mon fill Tano, tenint-se encara que quedar, per
arreglar algunes coses, la marquesa ab lo doctor Anton Bardolet, que
per tanta família los era precís, quedant-se ab sa germana lo Po
Maria.
Jo
no em sabia ben determinat, per sí o no me quedaría per fer-los
companyia, fins a marxar tots i totes que quedaven a Avinyó. En fi,
seguí son parer d'anar-me-n'hi i, promptes los animals, pujàrem
sobre, lo Tano i jo en ase, o burro, que, com si tingués enteniment,
no em donà lo menor tropés, ni tampoc lo matxo en què anava lo
Tano portant les alforges plenes de tot lo necessari, i altre animal
carregat d'algun matalàs, etc. ...
A
fes que passàrem trossos de camins d'allò
ben dolents de baixades ab tantes roques i pedres d'allò ben
pendents. Ditxa de l'ase tan segur que jo muntava i també del matxo
que muntava lo Tano, sí sols en les baixades lliscar-li les potes en
detràs. Sols tot est camí per fugir dels gavatxos se podia fer, i
no per cap altre motiu, per lo tan aspre i pendent en les baixades en
tals terres trencades, baixant més que pujant muntanyes en totes
aquelles fraus, fins a veure a Sant Joan d'Oló, a la mitat del camí,
i después a Sant Feliu Sasserra; i com no eren pràctics los hòmens
que ens guiaven fins a Avinyó, nostre paradero, nos feren fer dos o
tres marrades per aquelles vores de timbes i que, a tropessar, hi
deixàvem lo pellejo, que de ningun modo nos convenia. Però nos
conduïren sens la menor desgràcia (a Déu gràcies) fins al poble
d'Avinyó...» (8
d'abril, 1809)
Com
era Sant Feliu Sasserra en aquells moments?
La
documentació existent ens diu que el batlle era Josep Arnaus i els
regidors Benet Bruch, Jaume Torrents, Antoni Soler i
Antoni Bres. A més hi havia dos síndics, que eren Josep Bonells i
Francesc Soler, i un diputat, Joan Maneja.
Una
relació jurada de 1808, feta per Francesc Casanova ens diu qui
regentava les propietats que la vila llogava:
Pere
Salada l'Hostal, Adjutori Fuster la Carnisseria, Antoni Vall la Fleca
i Taverna, Josep Serra el Forn i Segimón Camàs la Gabella.
A
més l'Ajuntament va pagar 50 rals al mestre de gramàtica i primeres
lletres, 50 rals al predicador de la Quaresma i va deixar de pagar
l'encarregat del rellotge perquè no tenien prou diners.
«Nos apeàrem de les cavalles a la vora del portal d'aquella
casa de Verdeguer2,
sent la porta tancada d'eixida al pati i, com jo ja no vaig lleuger
(com sí vint anys enrere, portant jo sis creus sobre, lo mateix que
dir seixanta-dos anys, cerca dels seixanta-tres, al mateix temps
malalt d'un peu, d'una relliscada en Moià en una pedra), l'home que
portava me baixà del ruc, i luego, trebenejant de cames, a molt poc
me vingué que no em fessen figa i d'anques a terra, pel condolet jo
de seure sobre de l'ase o ruc.
.jpg)
Entràrem,
des del pati de la dreta, a la casa i, amigos, quina casa, en sa
capacitat i blanca, ab dibuixos a la paret, per poder-s'hi allotjar
qualsevulla galant home. Tota ben al revés de la de Vilalta, que
tinc ben definida.
Pujàrem a dita casa de Verdeguer des d'una bona entrada per
una escala ampla, com casa de senyors, com ja en son modo los pagesos
de cases solars ho són, com així aquí en Avinyó los Verdeguer, i
d'aquell bon caràcter català, ranci i cristià, que no se'n veuen
ja gaires en el dia i que els gavatxos, des de l'altra guerra, han
ben corromput, per nostres desgràcies...
Temps
ara de patir, mes no acercant-se a Avinyó los enemics, tot ja de bon
passar, fins que Déu Nostre Senyor se digne apartar de nosaltres tot
est gran núvol negre i tempestuós...
Tenien un polit oratori al que entràrem a resar un poc a
Nostra Santíssima Mare dels Dolors, que la tenen per patrona.(8
d'abril, 1809)
Amanesqué
ab vent casi tot el dia. Havent arribat feliçment des
de Vilalta, en la tarda, en cavalles... la Sra. marquesa de
Castellbell, lo doctor Bardolet, son nebot Joan i les dones,
Caterina, Marianna i la Coloma de Vilalta...
En est poble d'Avinyó ja patírem, i en casa Verdeguer,
algunes alarmes d'acercar-se'ns (los francesos)... resolgué la
marquesa que adelantassen la marxa a la vila de Berga los nois i
noieta ab lo pare Josep Soler i la Caterina, en diumenge a la tarda.»
(10
d'abril, 1809)
«Los que quedaven en Avinyó, que eren ma estimada filla
marquesa de Caastellbell. Doctor Anton Bardolet i jo, partírem de
matinet a set hores tocades, d'allò ben fredolics tots, com en
rigorosos dies d'hivern. I, com jo estava ben adolorit en lo turmell,
del peu i part de la cama dreta (d'una caiguda dies atràs en aquells
dolents terrenos de Moià, o de Vilalta, havent-se-m'hi fet una
petita llageta ab foc i fluir-m'hi matèries, estant en cura del
senyor Josep, cirurgià d'Avinyó, i vist lo peu no me'l pogué
curar) se'm procuraren angarilles per seure de costat, sobre l'animal
i així sentat com una dona ....»
(18
d'abril 1809)
«Al cap de dos hores vegérem cerca al poble, a no vila, de
Sant Feliu Sasserra.
Entràrem
que serien tres quarts per les onze. Mentres que passàvem lo carrer
i cap a la plaça, nos isqueren los senyors i senyores de casa
Càrcer, prou afligit lo bon Sr. don Mariano, àdhuc dit-se si
plorava. No haver-se pogut dur lo que ell estima, a saber los papers
faents a son patrimoni, en los que molt hi ha suat i sua lo bon
senyor en benefici de sos fills, que els havia fet dur des de sa casa
en Barcelona que tenia en son arxiu, passant-lo a la casa tenen en
Moià, ben lluny de pensar i pensar tots de que no hi arribassen los
francesos o els gavatxos a trobar los papers,
eixugar-se'n el darrere, a no fer d'ells cartutxos o cremar-los.
La
marquesa se parà a enraonar un poc ab los senyors Càrcers i jo ja
em frisava un poc, obscurint-se més lo cel ab temors de neu o pluja.
Férem un xiquet d'alto al capdamunt del carrer i que, a haver
arribat mitja hora antes a Sant Feliu Sasserra, nos haguérem units
al Po Maria i lo Tano (per lo que es quedaren a sopar i dormir en
casa Soler, que, per causa de la pluja, alguna calamarsa i trons en
l'antecedent tarda, no pogueren arribar a la casa dels Teulats, cerca
dos hores des de la vila de Sant Feliu Sasserra). I així, un o dos
quarts per la una, después de migdia i ja els trobàrem en dita casa
dels Teulats.» (19
d'abril, 1809)
Un
mes després de marxar el Baró de Maldà cap a Berga, el 27 de maig
de 1809, els francesos envairen i saquejaren la vila de Sant Feliu
Sasserra. Aquell any els regidors i síndics no van cobrar perquè
els francesos van robar els diners
“que
se habia cobrado poco ace, depositado en la Arca de tres llaves. En
la invasión hicieron Franceses en la manyana del dia 27 de mayo de
1809 con tanta rapidez ÿ por esto se les queda a pagar su salario,
pero se me deben abonar los 480 reales anotados.”
Josep Arnaus, en el seu Llibre de Notes també fa referència
a la presència dels francesos:
«L'any 1809 comensàrem a plentà a prop lo Trull y dit any
se'n plantaren 1500 ceps y possaren 55 jurnalts que pagats a 3
lliures, y no·n dech res a ningú. Lo any vinent tenia pa i vi per
plantà y per causa dels gavayx no vaj gosà y desprensas ab la
vinguda dels gavayx que foren allí, lo masover fugí,y me robaran y
vessaren lo vi y me so dexat està lo plantà ab exos embolichs y
també per modar lo masover».
1Edifici
construït al segle XVII entre els carrers del Pi i de Perot lo
Lladre.
2Situada
a la Plaça Major, Cal Verdaguer fou construït a partir de 1670.
Era la casa pairal d'uns pagesos que arribaren a ser terratinets del
municipi. Mostra del passat vinícola d'Avinyó, els cellers de Cal
verdaguer tenien 13 tines i 46 bótes, on podien emmagatzemar 1167
càrregues de vi.
