Només fa cent
anys....
Com era Sant Feliu Sasserra fa
cent anys? Com vivien els seus habitants?
Fem un repàs de
diferents aspectes de la vida de la vila que ens servirà per introduir-nos a
l'ambient de l'any 1910.
LA VILA
Joan Guiu[1]
ens dóna una visió del municipi a finals del segle XIX :
Sasserra, San Felio, pertenece
al arciprestazgo de Olost, parroquia de Ascenso, con Rdo. Párroco y un vicario,
con comunidad de Presbíteros, fundada por cuatro curas en 1737, privilegiando á
los Sacerdotes hijos y naturales de esta población. El municipio lo componen
780 almas, 258 edificios y 36,515 pesetas de riqueza imponible. Pertenece a la
provincia de Barcelona y al partido judicial de Manresa.
La parroquia de San Felío
Sasserra consta de 192 casas con 600 almas de comunión y confina con Oristá,
Torre de Oristá, Sta. Eugènia de Relat, San Pablo de Pinós y San Miguel de Terradellas. Está situada
en un paraje pintoresco y despejado por la parte del E. S. Y O., descubriéndose
al N. Los montes Pirineos, al S.O. las montañas de Montserrat y al Oeste las
del Montseny y otras más distantes. El clima es templado y muy sano. Los
alrededores son llanos y domina la villa un monte llamado en el país Serrat
de las Forcas, en cuya cima tenia el señor de Llussanés aquel signo de su
dominio feudal; parte del terreno se riega por dos torrentes nombrados Riubach
y Relat que desaguan a la Gavarresa, y sus aguas impulsan también las ruedas de
varios molinos.
Se halla muy próxima esta
localidad al punto en que se reunen los partidos judiciales de Manresa, Vich y
Berga, tiene comunicaciones fáciles con el Llussanés, y la carretera de
Sabadell á Prats de Llussanés. La iglesia parroquial tiene tres naves bastante
espaciosas. La puerta lateral es románica con cuatro columnas de historiados
capiteles. A más de esta Iglesia hay un santuario extramuros y tres capillas
particulares. La casa de la villa, cuya elevación sobre el nivel del mar es de
700 metros, es del siglo XVII, su fachada es de piedra y típica su
arquitectura. Las escuelas municipales son completas con la dotacion anual de
625 pesetas tanto la de niños como la de niñas. Desde el año 1859 hay
residencia de Hermanas Terciarias Dominicas que se dedican a la enseñanza de
niñas.
Celebra fiesta anual el dia 1º
de Mayo, fiesta mayor el segundo domingo de Septiembre, y cuenta con
Farmacéutico. La ocupación dominante en esta localidad es la agrícola y las que
con ella se relacionan. Las producciones del terreno son trigo, legumbres,
maíz, habichelas y patatas; críase ganado y caza de varias especies.
Dista 5 kilómetros de Oristá, 8 de Avinyó, 8 de Prats de
Llussanés, 24 de Vich y 32 de Manresa
En
la seva obra Lo Lluçanès, Pelegrí Casades[2]
ens dóna una altra visió del Sant Feliu del segle XIX:
Pobra és la vida que soporta
Sant Feliu Saserra; escassa sa industria manufacturera, representada per alguns
telers a mà, que encara ab traqueteig monòton trenca la quietud de sos carrers
solitaris; y no menys l'agrícola, lo precisa pel consum, ja que res més permet son
aspre terrer, escassament regat per la Gavarresa y'ls torrents de Relat y
Bassi; tot lo que és causa de que en lo temps cru de l'hivern moltes són les
famílies que emigren a terres de per avall per a sostenirse penosament fins la
temporada de les cullites, en que retornen a llurs cases. Avuy, mercès a les
plantacions de vinyes, sembla que la població s'alça de la postració y miseria
en que jeya de bastant temps ençà.
Sa posició topogràfica li permet gaudir d'ample horitzó,
El poble, situat
dalt d'un turó que domina els camps de conreus i els boscos que l'envolten, té
l'any 1910 els carrers següents: La Plaça Major (incloïa el carrer de Balmes),
la Plaça de Baix (tenia part del carrer Catalunya i el carrer arquebisbe Badia),
el carrer Major, el carrer de Santa Magdalena, el carrer de la Bassa, el carrer
del Serrat, el carrer de Vilaclara i el carrer del Raval. Fora del nucli hi
havia el carrer de la Mongia i les cases de camp distribuïdes per tot el terme
municipal.
Els serveis públics
eren deficitaris; el municipi no tenia ni electricitat (l'energia elèctrica fou
introduïda per Joan Vila l'any 1915), ni d'aigua potable (el subministrament d'aigua
potable arribà l'any 1965 gràcies a la dedicació de l'alcalde Ramon Grilló) ,
ni telèfon. (la instal·lació del qual la va fer Joan Vila l'any 1916).
A finals del segle
XIX es va construir la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès i al mes de
desembre arribà a Sant Feliu, per posar-lo 30 dies a exposició pública,
l'anunci de la carretera de Casa Miquela a Sant Feliu, passant per Oristà.
El poble, a
començament del segle XX anava canviant i perdent l'aspecte rònech y pobre que descriu Pelegrí Casades. Malgrat això
l'Ajuntament ha de tenir cura dels edificis. Com a mostra d'això tenim, datat
el 27 de juliol de 1910, l'enviament d'un ofici a Josep Maria Almató: Se le remite un oficio con su duplicado
concediéndole 10 dias para reparar ó derribar la casa de su propiedad nº 13 de
la calle Mayor de este pueblo.
D'altres afers dels
quals se n'haurà d'ocupar l'Ajuntament són la sanitat,el control de pesos y
mesures y la festa major. Al mes de novembre, a més de pagar el tercer
trimestre a Jaume Serra, agutzil i encarregat del rellotge, es paguen 60
pessetes Al administrador de la fiesta
mayor de este pueblo, gratificación concedida para funciones y festejos i 8
pessetes A D. Juan Rodellas por gastos
manutención dos dias á pareja guardia civil con motivo fiesta mayor.
ELS HABITANTS
La població patia
des de mitjans del segle XIX una regressió important. Es calcula que l'any 1860
Sant Feliu tenia 974 habitants, nombre que va anar disminuint (774 habitants
l'any 1877) fins a arribar a 559 l'any 1900.
Un document
estadístic datat al mes de setembre de 1910 ens assenyala que al nucli urbà hi
havia 144 edificis, habitats per 121 famílies i a més 45 edificis, habitats per
42 famílies ocupaven el territori rural. Això fa un total de 189 edificis i 163
famílies.
El padró municipal
(any 1910) inclou 566 persones inscrites, de les quals els segment majoritari
l'ocupen els menors de 10 anys (130) i els habitants compresos entre 21 i 30
anys (112). Els noms predominants de dona eren Maria, Teresa i Carme i entre els
homes predominaven els Josep, Ramon i Jaume. Aproximadament la meitat de la
població era analfabeta. La gran majoria era gent nascuda a Sant Feliu però
també hi havia persones procedents d'Oristà, Merlès, Gaià, Avinyó, Prats...
Dels homes 156 eren
pagesos, professió majoritària, i les dones es dedicaven a les feines de casa o
treballaven la indústria tèxtil. Paletes, fusters, traginers, fabricants,
ferrers, sastres i un sabater, entre d'altres, completaven els oficis de
l'època. Un mestre de nens i una mestra de nenes s'ocupaven de l'educació dels
infants i un metge tenia cura de la
salut dels veïns. Tres joves estudiants es preparaven per a la vida sacerdotal.
Entre ells Ramon Arnaus Canal, fill d'Antoni Arnaus i d'Àngela Canal,
propietaris, que vivien al número 22 de la Plaça de Baix.
L'any 1910 Alfred
Canal i Comas, parent dels Arnaus, era
el metge titular de la vila. Nascut a Granollers (1884) va cursar Medicina a
Barcelona i després va exercir de metge rural a la nostra vila, fins que l'any
1911 tornà a Granollers, on ocupà diversos càrrecs que el van convertir en un
dels personatges més importants de la ciutat. Condemnat a mort pel franquisme i
després commutada la pena per la de cadena perpètua, va morir l'any 1942.
EL GOVERN MUNICIPAL
Quan comença l'any,
l'alcalde és Sebastià Ordeig i Anglada,
propietari, natural d'Oristà. Miquel Oriols Casadesús, Joan Arola Codina, Josep
Crespí Ciuró, Bonaventura Arnaus Alberch, Jaume Esclusa Tornamira i Josep Mas
Fàbregas completaven el consistori.
Tres mesos
després, el 10 de març, l'alcalde dimiteix dels seus càrrecs: A continuación expuso dicho Sr. Presidente
que viendose obligado por sus asuntos particulares á trasladar su domicilio en
otro término municipal, no podia menos que dimitir en el cargo de Alcalde y
Concejal de esta Corporación, lo cual manifesta verificar en el acto,
entregando al Sr. Teniente de Alcalde la renuncia por escrito de los referidos
cargos. En vista de ello acordaron los Sres concurrentes tratar de este último
particular en otra sesión por ser hora muy avanzada la presente.
L'afer es va tancar
el dia 12 d'abril en la reunió presidida pel tinent d'Alcalde Miquel Oriols: manifestó éste era preciso tratar en la
presente sesión de si debe ó no aceptarse la dimisión que de Alcalde y concejal
presentó D. Sebastián Ordeig Anglada, en sesión del dia diez de marzo último.
Discutido el asunto se acuerda por unanimidad aceptar la dimisión de
referencia, diligenciando debidamente la renuncia ó dimisión de que se trata y
elevarla al Exmo. Sr. Presidente de la comisión provincial tan pronto quede
diligenciada a los efectos de examen y demás que al efecto proceden por la
superioridad. Al efecto expuesto fué llamado y presentado dicho Sr. Ordeig en
la actual sesión á quién se enteró del acuerdo que precede leyéndolo en alta
voz el secretario que suscribe. Y dándose por enterado dicho Sr. Odeig de todo
cuanto queda expuesto, pide se realice un arqueo ó balance general de arcas
municipales, lo cual se verificó acto seguido; y después de haberse practicado
esto, dar un resultado magnífico y exponer los concejales compañeros del
dimisionario el vivo sentimiento que causaba la dimisión que nos ocupa; hizo
entrega el Sr. Ordeig de una llave de la Caja Municipal y demás insígnias de su
cargo, ofreciéndose a la vez a todo cuanto puede serles útil, tanto en la
Corporación como á cada uno en particular. Por todo lo cual dan unánimemente á
dicho Sr. las gracias más expresivas ofreciéndose de igual modo para el.
A partir
d'aquell dia, Miquel Oriols exercirà d'alcalde accidental la resta de l'any. El
final d'any va ser una mica accidentat: la nit del 29 al 30 de desembre va ser
robada la caixa on es guardaven els fons
municipals. L'alcalde informà el governador i ... Seguidamente fuí a dar parte también al Sr.
No era la primera
vegada que passava una cosa així. El 27 de maig de 1809 els francesos van
envair la vila con tanta prontitud como
consta en el Auto que hiso llevar el Baÿle ÿ Ayuntamiento de esta Villa por Rafael
Curas Fiel de Fechos por falta de Escrivano, con fecha 29 de maÿo de 1809, que
tiene archivado el Ayuntamiento.
El document
assenyala que no s'ha pagat aquest any als regidors i síndics de la vila perquè
els francesos van robar els diners que se
habia cobrado poco ace depositado en la Arca de tres llaves en la invasión
hicieron los Franceses en la manyana del dia 27 de mayo de 1809 con tanta
rapidez ÿ por esto se les queda a pagar su salario..
L'ENSENYAMENT
La segona meitat
del segle XIX Josep Vila i Aubals va exercir de mestre a Sant Feliu durant
molts anys. Quan comença el segle XX, a l'escola pública hi havia un mestre i
una mestra. (l'escola parroquial no es creà fins a l'any 1914). Hi ha una
inestabilitat important a l'escola. Els canvis de mestres són continus. El 31
de març cessa el mestre Esteve Massana, cosa que provoca que el Consistori
cerqui una solució a la falta de mestre per a infants: bajo la
presidencia del Sr. Sebastián Ordeig Anglada; este Sr. expuso que seria del todo
conveniente nombrar maestro con caracter provisional de la escuela pública de
niños de este pueblo, interín no se presente nombrado otro por la Junta
Provincial. Discutido el asunto se acordó por unanimidad llamar al Rdvo. D.
Valentín Viñolas á la presente sesión, al objeto de exponerle si le convendria
ó más bien dicho si aceptaria el cargo antes referido. Llamado y personado en
este acto dicho Sr. y después de haberle expuesto las condiciones de contrato,
manifestó que no hallaba inconveniente en aceptar el cargo de referencia, por
lo cual el Ayuntº. acordó por unanimidad senyalar a dicho Sr. el sueldo de una
peseta diaria, que le será abonada del capítulo de imprevistos. Mossèn
Valentí Viñolas, fill del poble, en el moment a què fem referència vivia al
carrer Major, núm. 17.
El 20 de maig és
nomenat mestre interí Agustí Giménez. D'altres mestres (Josep Ribot, Esteban
Masana, Josep Escobar, Gregori Sacedo...) van ocupar aquell any la plaça de
Sant Feliu.
Les condicions de
l'escola, situada a l'antiga seu de la Casa del Consell i dels Jurats del
LLuçanès eren molt dolentes, tant és així que en la reunió del dia 8 de
desembre, los señores concurrentes,
acordaron por unanimidad después de larga discusión y vista la necesidad de
construir nuevas escuelas municipales en esta localidad, en atención al pésimo
estado en que se hallan las actuales; solicitar una subvención de 20.250 ptas
que se consideran necesarias para la construcción de dos escuelas, además de
500 pesetas con que ofrece contribuir el Ayuntº. Malgrat aquesta petició i
malgrat els diferents projectes realitzats al segle XX, el nou edifici de les
escoles no fou inaugurat fins al 28 d'octubre de 1990, quan era alcalde de la
vila Joan Tarrés.
Una disposició,
signada el 31 de desembre, encarece la
necesidad y obligación de enseñar en las Escuelas el sistema métrico decimal de
pesas y medidas y la conveniencia de excluir de la enseñanza primaria el
estudio de los sistemas abolidos cuyo uso perturba la completa adopción del
único legal.
L'AGRICULTURA I LA INDÚSTRIA
Era un temps en què
els habitants de Sant Feliu depenien bàsicament de la indústria i de l'agricultura.
Era un poble de pagès, se segava a mà i les feines de batre es feien a les eres
del poble o de les masies del terme municipal. La majoria dels pagesos tenien
terres de la seva propietat per conrear o treballaven terres d'altri. A
l'hivern, quan no hi havia feina a la terra, feien d'altres oficis. Les dones,
sobretot les joves, completaven els ingressos de la casa amb el jornal que
guanyaven a les fàbriques tèxtils.
Pepa Grilló[3]
ens explica com era la feina: En temps
dels meus padrins la gent teixia manualment a casa seva mateix, i anys més tard
es van muntar les primeres fàbriques, també amb telers manuals, com la de cal
Pep, la de ca l'Arola, al carrer Major i la de cal Vila.[4]
...
Els amos de la fàbrica de ca l'Arola, que era la fàbrica
que teníem a tocar de casa, posaven el plegador que calia omplir a dalt de tot
del carrer de la Bassa, damunt d'uns cavallets. Dos homes enfilaven tots els
fils que s'havien d'enrotllar al rastrell, i els cargolaven fil per fil, al
corró.
Grans i canalles, tothom que podíem anàvem a ajudar a
estirar, per poder enrotllar perquè cada fil tenia molts metres i havien de
quedar ben tibants.
Quan havíem d'estirar perquè quedés ben tensat, baixàvem
carrer avall, i tots els que ajudàvem, tots tibàvem perquè el fil quedés ben
enrotllat al plegador.
L'any 1910 la
correspondència de l'ajuntament registra dos escrits, relacionats amb la
indústria de la vila, dirigits a l'administració d'hisenda; una alta i una
baixa. L'alta datada el 3 de setembre diu: Se
remite una alta de matrícula por 28 telares á mano de José Casadevall con su
relación nominal triplicada correspondiente. La baixa ve datada el 4
d'octubre: Se remite una baja de
matrícula con su relación triplicada presentada por el interesado Ramón Prat
Cuatrecasas, por la industria que venia ejerciendo en esta población de tejidos
algodón con 10 telares de lanzadera volante a mano.
És evident que la
història d'un poble és molt més complexa i es forneix de molts altres elements
que els que hem analitzat en aquestes quatre pinzellades incompletes. De tota
manera aquest text ens dóna idea de la vida i del treball dels habitants de
Sant Feliu fa cent anys i obre camí a
investigadors que vulguin endinsar-se en la història de la nostra vila
al tombant dels segles XIX i XX.
[1] GUIU I CASADESSÚS, Joan: Guia descriptiva del Obispado de Vich. Tipografía y librería
católica de San José.Vic 1898.
[2] CASADES I GRAMATXES, Pelegrí: Lo Lluçanès. L'Avenç. Barcelona, 1897.
[3] SOLER I CASTELLVÍ, Dolors: Un segle de vida al Lluçanès. Memòries de la Pepa Grilló i Serra. Solc.
Àmbit de recerca i documentació del Lluçanès. Lluçà 2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada